Compromís i el Pressupost del Consell

La postura de Compromís en relació al debat de les esmenes parcials presentades al pressupost de la generalitat per a 2015 ha estat la de negar-se a debatre-les, no les hem defès i, per no fer-ho teníem prou raons que avui vull explicar.

En primer lloc denuncie que aquest pressupost està desequilibrat: els ingressos i les despeses no coincideixen ja que contemplen ingressos no reals.

Moltes vegades, en anteriors pressupostos hem fet aquesta mateixa valoració basant-nos en que consideràvem, tal com va ser, que els ingressos per venda de patrimoni públic no es produirien, però aquest any el problema és més evident, i és que no som només nosaltres els que ho afirmem sinó que així consta també a l’Informe sobre las líneas fundamentales de Presupuestos para 2015 de la Comunidad Valenciana redactat per l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal.

Aquest informe diu clarament que s'aprecia un elevat risc de no realització de les previsions de determinats ingressos que la comunitat espera rebre de l'Estat, atès que no existeix constància expressa ni fonament legal que justifiquen la recepció d'aquests ingressos. Explica que la comunitat espera percebre de l'Estat una bestreta del Fons de Competitivitat de 1.000 milions d'euros que no està prevista al Pressupost de l'Estat,

Per una altra part, segueix afirmant aquest informe que hi ha un ingrés de l’IDEC (impost sobre els dipòsits en les entitats de crèdit) que valora en 230 milions que considera que tampoc va a produir-se.

I si tot açò no és prou clar afirma aquest informe en relació als ingressos del pressupost que presenta pràcticament certesa d’incompliment; no diu incertesa de compliment sinó ben clar i rotund certesa d’incompliment.I perquè segueixen endavant?

Trobem de manera immediata un doble objectiu:

El primer és amagar el fracàs de la política de retallades, una política feta en contra de les persones, i a favor dels bancs (que ho aprofiten per actuar més en contra de les persones agilitzant els desnonaments). Quan l’objectiu era reduir el dèficit resulta que el dèficit augmenta cada vegada més: El dèficit del País Valencià en 2014 podria situar-se entre el 2,2% y 2,4% del PIB. Quan un segon objectiu de la política econòmica del PP era la disminució del deute públic resulta que també augmenta situant-se en quasi 36.000 milions (en el tercer trimestre de 2014 ha crescut en 1.110 milions), s’evidencia el gran fracàs, un fracàs que, a més, ha causat enormes sofriments a les persones més necessitades, però que ha donat grans beneficis a tot el sector financer.

El segon objectiu és conseqüència del daltabaix electoral que està patint el Partit Popular i que fa que planifique la seua retirada del Consell i ho fa de la pitjor manera possible seguint la tàctica de terra cremada. Malgrat la falta d’ingressos a finals de maig arribaran, però deixaran el problema de l’augment d’uns 1400 milions de dèficit com un regal per al proper govern. Aquesta situació els obrirà la porta de la crítica per mala gestió al nou govern que no podrà arribar a final d’any i tancarà el primer pressupost amb un gran dèficit.

Aquestes són suficients raons per no participar en aquesta mentida, en aquesta farsa.

CASTOR: DESMANTELLAR I NO PAGAR

El Reial decret llei 13/2014, de 3 d’octubre, pel qual s’adopten mesures urgents en relació amb el sistema gasista accepta la renúncia de la concessió del magatzem de gas Castor i fixa una indemnització per a la companyia Escal UGS, SL, d’1.350.729 euros. També exposa que “La situació d'hibernació d'aquestes instal•lacions ja construïdes permet la seua explotació sempre que es realitzen els estudis tècnics necessaris que garantisquen la seguretat de les persones, els béns i el medi ambient”.
Aquesta doble disposició, la de pagar i la de considerar que aquesta instal•lació pot arribar a funcionar no és gens arbitrària sinó una combinació d’acords que ens lliga de cara al futur i ho explique.
Qui pot garantir “la seguretat de les persones, els béns i el medi ambient” després d’haver comprovat que la simple injecció dels gas matalàs va originar més de 500 terratrèmols? Ningú, és evident.
El que passa és que el Tribunal Suprem no li reconeix al concessionari de la plataforma Castor el dret a ser compensat de forma automàtica sinó que aquesta compensació està condicionada al compliment de dos requisits: l’operativitat de les instal•lacions i l’absència de dol o negligència en la tramitació i construcció de la infraestructura. O siga que cal que les instal•lacions es puguen explotar, cosa que avui no passa, perquè s’ha paralitzat la seua activitat mentre no es puga garantir la seguretat de les persones, i que tant el tràmit administratiu com l’execució de l’obra siga correcta i d’acord amb la legalitat.
Aleshores perquè se li ha d’abonar el pagament tal com diu el Reial Decret Llei 13/2004 “en un sol pagament a ESCAL UGS, SL, en el termini màxim de 35 dies hàbils des de l’entrada en vigor”? Pareix que hi ha molta pressa per pagar.
A més de tot l’explicat el PP accepta la renúncia de la concessió mitjançant una norma amb rang de llei. Perquè? La contestació la trobem en l’article 59.3, lletra f), del Reial decret llei 8/2014, d’aprovació de mesures urgents per al creixement, la competitivitat i l’eficiència, que estableix que només es poden establir altres costos del sistema gasista per norma amb rang de llei. Per acordar el rescat de la concessió no era necessària una norma amb rang de llei. Però la decisió d’indemnitzar ESCAL UGS de immediatament i amb càrrec al conjunt del sistema gasista exigeix que així siga.
El que es desprèn del que he dit que el govern de Rajoy ha actuat de manera totalment conscient per a assumir l’obligació de pagar, i de fer-ho amb la major rapidesa possible. El PP vol pagar i per això ahir no va voler aprovar la proposta que vaig defendre en nom de Compromís.
Nosaltres defenem que abans de pagar cal comprovar que es compleixen les condicions que el mateix Tribunal Suprem ha mencionat: primer que la instal•lació estiga operativa i després que no existisca ni dol ni negligència en tot el procés. Per això vam proposar auditar tot el procés administratiu de la tramitació i el procés tècnic de construcció per comprovar que es compleixen els requisits citats i, en conseqüència, paralitzar la indemnització en tant no es tinguen les conclusions.
El PP haurà d’explicar públicament perquè té tanta pressa per pagar.

LA LOMQE AL PAÍS BASC NO SERÀ TANTA LOMQE

CEIP El Bracal de Muro

La diferencia entre un govern reivindicatiu, que es considera inevitablement representatiu del seu poble, i el d’un altre sumís en el que la màxima voluntat és la de demostrar la increbantable adhesió i el seu servilisme davant les decisions del govern de l’Estat, ha quedat clara en la diferent forma d’actuar del Consell de Fabra i la Consellera Català, per una part, i la del Lehendakari Urkullu, per una altra.

El duet Fabra-Català han estat ràpids en instaurar la LOMQE, una llei d’Educació que ha tingut la capacitat de posar tota la comunitat educativa en contra (hauria de dir quasi tota, sinó la diputada Barrieras em tornarà a tractar d’antisistema en Les Corts, de fet té raó, la Conferència episcopal i els centres que d’ella depenen no estan en contra).

Com deia no solament l’han posada en marxa sinó que prèviament han iniciat actuacions com el districte únic o l’ensenyament trilingüe, sense cap preparació ni dels centres ni del professorat, només per fer mèrit davant el ministre Wert, el segon pitjor valorat després de Gallardón, que ja ha dimitit i, per tant, li deixa al titular estatal d’educació aquest trist lideratge. I no en parlem de la data d’inici de curs per a poder presumir de ser els primers en implantar la LOMQE amb totes i cadascuna de les negatives conseqüències que ha tingut per a l’alumnat, el professorat i les famílies.

Ben al contrari a Euskadi han negociat i per tant han aconseguit alguns avantatges que nosaltres no tindrem. El primer aspecte fa referència a que el Govern central els reconeix explícitament la capacitat per a determinar el aprenentatge de l’eusquera. L’article 38.4 que diu que s’ha d’integrar en proporció raonable les dues llengües oficials permetent la intervenció de l’estat si no és així, al País Basc queda sense aplicació. També tindrà llibertat per a establir la càrrega lectiva d’ambdues llengües.
Per una altra part han aconseguit un important avanç en quant a la participació de tots els sectors dins del Consell Escolar de Centre ja que serà el Govern Basc el que regularà les relacions entre la direcció i els òrgans col•legiats de participació, de manera que es garanteix el paper rellevant d’aquests en les decisions que s’hagen de prendre.


Ikastola basca



Per acabar, es reserven les competències per establir els procediments i criteris d’admissió de l’alumnat.

La diferència està en una comunitat que ha presentat recurs contra la llei i una altra que l’ha aplaudit des de l’inici; al final direm que la diferència està entre una comunitat que està al capdavant de l’estat en resultats acadèmics i que és líder en inversió en educació i una altra, per desgràcia la nostra, que és líder en fracàs i en barracons escolars.

Com hem pogut vore hi ha maneres molt distintes de procedir en l’aplicació de la llei estatal, que pel que es veu no és la mateixa per a tots sinó que per als valencians és més llei que per a ningú.

Cítrics, caquis i mangranes no compten per a Europa

El veto de Rússia a la importació de productes agrícoles procedents de la Unió Europea, entre ells les fruites i hortalisses, que ja ha entrat en vigor, representa una problemàtica afegida a la mala situació del camp valencià.
Compromís va organitzar una entrevista a Les Corts a la que van assistir, entre altres, el Secretari General de la Unió de Llauradors i Ramaders, Ramon Mampel i el President de AVA-ASAJA, Cristóbal Aguado, en la que estarem presents els porta-veus dels tres nivells representatius de Compromís: Jordi Sebastià, el nostre flamant eurodiputat, Joan Baldoví, portaveu al Congrés dels Diputats, i jo mateix, responsable d’Agricultura a Les Corts. Aquesta reunió contrasta amb el passotisme del Vicepresident Ciscar, responsable d’agricultura, per a qui pareix que aquest assumpte no és tant important com les seus vacances.
El mercat rus ha estat un mercat emergent en els últims anys per als productors agrícoles valencians, augmentant el valor de les exportacions agroalimentàries a Rússia fins a una quantitat propera als 138 milions d'euro. El camp valencià va exportar a Rússia en 2012 unes 141.000 tones de fruites i hortalisses. En vistes d’aquestes dades, el cultiu més afectat per aquest veto seria el dels cítrics ja que, segons dades de 2012 , el valor de les exportacions cap a Rússia va suposar una facturació de 47 milions d'euros, amb un augment del 32% respecte a l'any anterior. La propera campanya, en cas de mantenir-se el veto, podria complicar-se si no es pot exportar a Rússia.
Tots els presents en la reunió vam coincidir en que les mesures anunciades per la Comissió Europea i el Ministeri d'Agricultura són totalment insuficients i amb prou feines beneficiaran als agricultors i ramaders valencians. Per posar un exemple podem afirmar que les ajudes que podran percebre els productors valencians de préssecs i nectarines va a ser totalment irrisòria. La UE ha acordat concedir 29,7 milions d'euros a tots els productors europeus per a la retirada d'ambdues fruites i 3 milions més per a promoció. També vam coincidir en la falta d’explicacions creïbles en relació a l’exclusió dels cítrics, caquis i mangranes de les ajudes, que es va motivar en que no estan encara en campanya, però sí que van incloure els kiwis italians que tampoc ho estan.
Hem pogut constatar l’erràtica política internacional europea que pren decisions sense tenir en compte les conseqüències resultants per als membres de la Unió, més enllà d’Alemanya, França o el Regne Unit i que, com hem pogut comprovar, tenen resultats molt negatius per a l’agricultura mediterrània i en particular per la valenciana, més encara quan hem comprovat que Rússia està gestionant noves condicions de compra amb països que tenen acords preferencials amb la Unió Europea.
Tenim motius per demanar la resolució d’aquests acords amb tercers, que sempre han sigut negatius per al camp valencià, a més de per les circumstàncies actuals, per l’incompliment de la clàusula referent al respecte dels drets humans. A ningú se li escapa que Marroc infringeix aquesta clàusula tant en el que fa al tracte amb els immigrants que creuen la seua frontera com en la repressió dels territoris ocupats del Sàhara.
Resumint la reunió i les diferents propostes posades damunt la taula per les Organitzacions Professionals Agràries i per Compromís hem presentat una Proposició no de Llei a Les Corts i una moció als ajuntaments demanant les accions oportunes davant la Unió Europea per tal de millorar les ajudes econòmiques destinades a pal•liar els efectes del veto rus a les importacions europees en relació al productes agraris valencians i en especial per a que els cultius com els cítrics , el caqui o la mangrana es contemplen dins d’aquestes mesures; exigir a la Unió Europea la revisió del compliment de les clàusules de respecte dels drets humans que consten en els tractats de tercers països, deixant sense efecte aquests tractats en el cas de certificar-se el seu incompliment; establir la preferència europea en l’adquisició dels productes agraris davant l’actitud de països tercers, que tenen acord preferencial amb la Unió Europea, i que col•laboren amb Rússia; intensificar i reordenar les polítiques destinades a la busca i apertura de nous mercats així com a la conservació dels mercats actuals; crear una mesa de seguiment del conflicte en la que estiga representat el Consell, les organitzacions professionals agràries i els grups polítics de Les Corts.

La generació truncada.

Els dies de vacances són idonis per reprendre l’hàbit de la lectura i he tingut el pensament , per les ressemblances , de buscar entre els autors i obres de l’anomenada Generació Perduda; aquesta generació formada per autors com Fitzgerald, Dos Passos, Hemingway, Faulkner y Steinbeck, entre altres. Aquests autors viuen el període que va des de la Gran Guerra a la depressió conseqüència del crack de 1929 i van viure la delinqüència organitzada dels anys 20, la caiguda de la banca i també tots els efectes de la crisi del 29.
La generació actual, la de les persones joves que estan entre els 16 i els trenta i pocs anys, són una altra generació perduda, conformen la societat millor formada de la història, la major part tenen formació universitària, amb llicenciatures i màsters i parlen tres o quatre idiomes. Són la joventut en la qual hem invertit més diners en la seua formació, la millor preparada per incorporar-se al món del treball, aquells que tenien el projecte de ser les i els millors.
Cada generació té una característica; si la meua vam viure el final de la dictadura i vam ser protagonistes del canvi social que va representar, amb tots els seus defectes, l’inici de l’estat democràtic que avui tenim, la joventut actual eren els que havien de millorar la qualitat democràtica del nostre país i l’havien de portar a una millora tecnològica i científica de primer ordre.
Però no, la crisi els ha deixat a un racó, els ha truncat els seus projectes, els ha barrat el camí que tenien previst, ha interromput la seua vida, aquella a la que estaven destinats. Per això i fent una similitud amb la Generació Perduda, podem parlar-ne avui de la Generació Truncada, i no parle d’una generació literària sinó d’una generació social, que abasta la totalitat de la societat.
La crisi del 29 ens va ensenyar moltes coses, però pareix que un sector social les ha oblidat. En una intervenció a Les Corts recordava una vinyeta apareguda en un diari estatunidenc a l’inici de la Gran Crisi: feia un sol que torrava pardals però totes les persones portaven paraigües perquè plovia, sí, plovia milionaris que es tiraven des de les finestres dels grata-cels per suïcidar-se degut a la pèrdua de la seua fortuna. No cal dir que avui cap banquer, cap milionari s’ha tirat per la finestra, aquests si que van aprendre la lliçó i, tot al contrari el que han fet és que es tiren per la finestra els més desgraciats, aquells a qui deixaven fins i tot sense casa per viure.
El neoliberalisme ha impossibilitat les mesures d’un encara més New Deal, i les teories de Keynes han quedat relegades per l’intent de la disminució del dèficit, intent fracassat ja que avui tenim el major dèficit de tota la història, però assumint les mesures de retallades han deixat passar el temps sense tirar endavant les mesures de protecció social necessàries, en lloc de fer efectiu el dret a l’habitatge han permés que es tiraren les famílies al carrer, en lloc d’assegurar una renda mínima han fet circuits de Fòrmula I i han comprat els deutes de les empreses, en lloc de facilitar el crèdit per afavorir l’activitat econòmica i la creació de treball els han donat milers de milions als bancs per que compraren deute públic a molt bon interès, en lloc de repartir més igualitàriament la plusvàlua creada amb el treball han fet una reforma laboral que ha fet perdre drets a les persones treballadores, si en els anys 20 la delinqüència es basava en el comerç il•legal de l’alcohol ara ha estat en les adjudicacions fraudukentes d’obres i serveis públics.
Ja serà hora de canviar-ho, d’assegurar les necessitats mínimes, una subsistència digna a totes les persones i obrir els llocs de treball per a aquesta nova generació, com he dit abans, la millor preparada. Tenim l'obligació d'evitar que la història del segle XXI parle d’una Generació Truncada i en Compromís assumim el deure de promoure les mesures adients per aconseguir-ho.

A vore si buscant l’esquella perdem els bous.

Donat que hi ha qui per la xarxa qüestiona la meua postura en relació als bous al carrer i fa afirmacions incorrectes al respecte, per què no són veritat, i també perquè la premsa ha tingut un gran interès en preguntar-me sobre aquest tema (quina llàstima que no em pregunte sobre el finançament o sobre la corrupció del PP, per posar dos exemples) al temps que evita publicar les notes de premsa que expressen la meua opinió sobre els temes que considere tinc que fer-la pública, vaig a donar-vos-la.

En primer lloc crec que el PP està fent una campanya que deixa clar que assumeix la pèrdua de les properes eleccions autonòmiques i es dedica a conservar el vot del seu “nucli dur”; per dir-ho d’una altra manera està més dolgut pels vots que s’ha endut Vox, que qualsevol altra candidatura. Per assegurar-se aquest vot ha de deixar contents els incondicionals que hauran de ser la base de la seua recuperació per reprendre el govern després de quatre anys. Això combinat amb que deixaran una situació econòmica desastrosa (el País Valencià és avui una empresa en concurs de creditors, incapaç de pagar el seu deute, com reconeixia el president de la CIERVAL fa uns dies), desacreditant ja el possible “tripartito a la catalana” i desllegitimant el proper govern perquè no serà el del partit més votat (per això proposen el canvi de llei electoral) va a constituir la base de la seua oposició i també en aquest temes es basarà el possible retorn al govern del PP

És per això que està traient temes a debat que importa a aquets electorat preferent del PP: anticatalanisme, bous, modificació del Consell Valencià de Cultura i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, modificació de la llei electoral dissenyada per Camps, etc.

Jo el que no vull és caure en el parany del PP i afirme que el que ha fet EU demanant la prohibició del bous al carrer no és altra cosa que fer el joc al PP, dur el debat a on a ell l’interessa, i no ho dic jo solament (vore notícia). Per això afirme que el debat caldria situar-lo en la situació econòmica, l’atur, els retalls en l’educació i en la sanitat i en tot allò que al PP no l’interessa que se’n parle i que són els problemes que el poble valencià diu avui que li preocupen

A part d’això mai hem portat en programa la prohibició del bous al carrer, no ha estat en el nostre programa, en eixa línia crec que el que cal fer és millorar buscant tant la seguretat de les persones com la millora progressiva en el respecte als animals. Si algú vol fracassar que prenga mesures que no estan assumides socialment de manera majoritària. A vore si buscant l’esquella perdem els bous.

Avui ja no toca parlar de Carlos Fabra.

La veritat és que vaig rebre amb total naturalitat la notícia de la ratificació de la condemna de Carlos Fabra pel Tribunal Suprem; em va deixar impassible, encara que no indiferent, degut a que l’únic dubte que em quedava era de si es ratificarien els quatre anys o s’augmentaria acceptant com a demostrada alguna altra de les acusacions que la fiscalia mantenia. La veritat és que no pensava dir res, la justícia ha parlat i, encara que crec que s’ha quedat curta, res a afegir. Però hi ha persones que m’han trucat preguntant-me si no pensava dir res, “precisament tu” em digueren i bé doncs escric explicant la meua opinió.
Crec, com he dit al títol de l’escrit que avui ja no toca parlar de Fabra, la sentència és la lògica conseqüència de la seua forma de procedir, i personalment en semblen hipòcrites moltes de les múltiples opinions que he vist en la premsa escrita i en la xarxa celebrant l’entrada en presó de Fabra. I ho dic per què Carlos Fabra no hauria pogut ser tot el que ha sigut si no hagués tingut la col•laboració de molts dels mitjans i de moltes de les persones que avui aplaudeixen la seua condemna. Sí, la participació activa d’alguns diaris en cantar les glòries de Fabra, a canvi de bons contractes de publicitat o de ves a saber què, va ser fonamental a l’hora de conformar el lideratge d’aquesta bròfega persona.
També l’acceptació i promoció del lideratge de Fabra pels seus companys (no sé si seria la paraula adequada per definir-los des del punt de vista del propi Fabra) de partit com Martínez, Aparici, Adelino Santamaria i la pràctica totalitat de les persones que han format part del seu equip en la diputació o que han participat en la direcció del PP de Castelló, en tant quant van reproduir de manera activa les seues pràctiques caciquils en els governs locals i en la mateixa diputació, van ser col•laboradors necessaris per la implantació d’aquesta mena de règim fabril, personalista, populista i d’actituds mafioses, en el que es donava la impressió de que es feia molt però que en realitat no feia res; al respecte recorde aquell programa de TV en el que tota la gent entrevistada deia que havia fet moltes coses però ningú sabia dir-ne una.
També l’oposició va tindre un paper rellevant en l’encimbellament de Carlos Fabra, al mantenir generalment una posició timorata davant de les seues contestacions carregades d’insults personals el que feia que no expresaren lliurement el que pensaven ni en plenari ni en la premsa. També vaig sentir algun company meu de partit qualificar-lo de “gran polític” (i després ens molestarà que el poble tinga mala opinió dels polítics).
Açò és el que vaig vore el temps que vaig ser portaveu del Bloc a la diputació de Castelló; personalment vaig rebre el seu menyspreament en cada plenari, amenaces de deixar-me sense assessor si no canviava la postura crítica que vaig mantenir, vaig vore com intentava desacreditar davant de l’empresariat turístic propostes que havia jo treballat conjuntament amb professorat de la UJI. Davant d’aquesta situació almenys vaig intentar mantenir una postura radicalment crítica, davant ell. Fets com abandonar la sessió del Consorci de l’Hospital, on es va aprovar un pressupost que no havíem pogut vore, feia públic els procediments de Fabra però també deixava en evidència tots els demés que seguien incomprensiblement immòbils en el seu lloc. Pot ser per això molt després, ja sent Diputat a Les Corts i com a contestació a unes declaracions meues a premsa em va obsequiar amb una telefonada i una ampla varietat d’insults.
Per tot això i moltes més coses que em calle, crec que ara ja no toca parlar de Carlos Fabra, almenys no ho hauria de fer ningú dels que en el seu moment van callar o el van lloar.
Només em queda dir Carlos Fabra, a la presó i descansa en pau.

El fracàs de la LOMQE s’evidencia des d’abans del seu inici.

Les mesures que s’estan prenent en relació a l’inici de l’aplicació de la LOMQUE, prevista per al proper curs 2014-1015, per una part estan deixant veure les deficiències que he denunciat en les conferències donades al llarg i ample de tot el País Valencià, i per una altra fan patent els diversos incompliments derivats de la posada en marxa d’una llei que no contempla el finançament necessari per la seua implantació que òbviament, des del nostre punt de vista, no s’hauria de produir.

La desaparició dels Programes de Qualificació Professional Inicial, que eren l’alternativa principal per a l’alumnat que presentava problemàtiques diverses d’aprenentatge i per al que representava una solució digna amb la qual podia accedir a la titulació respectiva, va ser durament criticada per Compromis, més encara per quant la Formació Professional Bàsica, que es volia vendre com el seu substitut, tenia una falta de definició i concreció que la tornava sospitosa, potser ho pensàvem motivats pel coneixement de l’habilitat del PP per a crear denominacions noves que l’únic que pretenen és amagar la falta de voluntat de dedicar-se a un tema determinat.
I així ha sigut, en molts centres han desaparegut els PQPI i aquests no han sigut substituïts per la Formació Professional Bàsica; si l’alumnat vol cursar-ne tindrà que canviar de centre, si és que n’hi ha algun a prop.
Un altre apartat que demostra que la nostra oposició a la LOMQE estava fonamentada, es veu en el decret d’horaris on , al nostre parer, no s’ha contemplat correctament una de les característiques principals de la llei com ho es la distinció entre assignatures troncals, totalment obligatòries i amb les que cal cobrir més del 50 per cent de l’horari de classes; assignatures específiques, que haurien de ser voluntàriament elegides per l’alumnat (a excepció de Religió/Valors Socials i Cívics, i l’Educació Física) i assignatures de lliure configuració autonòmica, dissenyades pel propi centre.
Dic que no s’ha tingut en compte, per què es presenta un horari tancat a un total de 30 classes, sense diferenciar aquest tres tipus d’assignatures i que només deixa la possibilitat de disminuir proporcionalment: “...els centres docents podran adaptar aquesta distribució d’acord amb les seues característiques ... respectant la proporcionalitat horària...”. No hi ha cap referència a la possible oferta de noves assignatures específiques. Poca fe en elles.
En la proposta de distribució d’horaris s'explica la diferència entre els diferents tipus d'assignatures però es quadra tot ell sense donar opció a introduir les assignatures de Lliure Configuració Autonòmica sobre les que diu que, en cas de decidir oferir-ne alguna més, és farà mitjançant una “ampliació d’horari lectiu”, o siga que les treu fora de l’horari escolar, com una activitat extraescolar més, encara que gratuïta.
En realitat nosaltres no demanem que es classifiquen les assignatures en primera, segona i tercera divisió, en absolut, sinó que hem fet vore contínuament la regressió al passat que significa aquesta classificació que contradiu les intel•ligències múltiples de Gardner acceptades totalment en el món de l’educació. Però sí que volem ressaltar que amb l’ordenació proposada no es desenvolupa adequadament un dels pilars de la LOMQE: l'existència de tres tipus de matèries i l'oferta opcional en dos d'aquests tipus.
L’aplicació de la nova llei pel PP valencià havia de constituir obligatòriament un nou atac a l’ensenyament en valencià, no ho dubtàvem, i ho ha projectat dividint l’assignatura de Coneixement del Medi en dues parts, Naturals i Socials i fent que només una d’elles s’hage de donar obligatòriament en Valencià, amb la qual cosa disminueixen les hores d'ensenyament en valencià. Mª José Català vol evitar que el “seu defecte” (parlar valencià) no siga adquirit també per l’alumnat.
Però si tot el que hem dit desvirtua la nova llei d’Educació, és el que la diputada Barrieras va explicar en un debat la gran motivaciçó de la llei: que ja tenia ganes tindre "una llei d’educació del PP”, el que la qualifica definitivament. Nosaltres demanem que la llei d’educació siga de totes i tots els valencians per a poder garantir la continuïtat en el temps; la millora del sistema educaitu ha de començar per una canvi bàsic en la redacció de la llei fonamental que constitueix el marc legal estatal en aquest servei: el consens que permeta que aquest marc perdure en el temps.
Per tant si en la seua elaboració no hi va haver cap intent de consens, tampoc en la seua aplicació l’hem trobat, ni en els horaris, ni en la renovació dels textes, ni en la definició del currículum, ni en res. No s’ha atés ni suggeriments dels sindicats ni del professorat ni del pares i mares d’alumnes i s’ha actuat amb prepotència i desdeny respecte a la comunitat educativa.
És per això que la coincidència de l’oposició de tota la comunitat educativa, unida a l’oposició de tots els partits polítics, a excepció del PP, i a les perspectives de canvi que s’albiren, som pessimistes en el que fa a l’aplicació de la LOMQE, sobre la que Compromís insisteix en la seua insubmissió.
El fracàs de la LOMQE s’evidencia des d’abans del seu inici.

Les bandes: de Miró a Català passant per Castellano

Al final el PP ha posat un poc de cordura en el Consell en allò que correspon a les Societats Musicals, les bandes de música valencianes; aquestes han tornat a dependre de la Conselleria encarregada de l’àrea de cultura, d’on no haurien d’haver eixit mai.

Pareix que allò que ens contestava el Conseller Serafín Castellano sobre que “les bandes formaven part de l’ADN dels valencians i per això la seua gestió havia d’estar ubicada en la Conselleria de Governació, responsabilitat de la qual és la salvaguarda i promoció dels símbols valencians”, ha perdut ara la seua vigència i tornen a la ubicació adient per l’acció que les bandes duen a terme en el camp de la música; i la música, entenem des de Compromís, és una de tantes manifestacions de la cultura.

Al marge de les múltiples bajanades i ximpleries amb les que ens ha obsequiat el PP al respecte dels símbols nacionals –com ells diuen- les bandes de música han anat canviant de Consellers i de conselleries degut a la falta de correspondència entre les demandes de les societats musicals i la resposta del consell.
Avui he de recordar l’article que el 18 d’agost del 2010 –fa quasi quatre anys- el diari Levante em va publicar, lamentablement considere que és de total actualitat i que val la pena recordar:
Les bandes: com la falsa moneda
Sembla absurd, però és real, el fet cultural més important del País Valencià, allò que sempre ha estat admirat, volgut i festejat per tot el poble valencià, està sent insultat i denigrat pel Govern dels valencians i, en conseqüència, pel president Camps. El Govern valencià sempre ha estat més preocupat de fer clientelisme que no de reconèixer els mèrits que els correspon a cadascú, el que es veu de manera claríssima en la direcció de la seua política cultural: beneficiar a aquells que els ­riuen les gràcies, donar protagonisme a qui eleva a Camps als altars i enfonsar, tant a nivell de solvència social com econòmica, a tots aquells que no és presten al seu joc clientelar.
Les bandes valencianes i les seues escoles de música, representades per la Federació de Societats Musicals, estan patint el correctiu de la seua independència política; Camps no pot acceptar que els músics tinguen ideologia pròpia, a no ser que coincidisca amb la seua; no pot suportar que les bandes no siguen propietat seua; no pot permetre la pluralitat d´opinió dins d´un col•lectiu que, per nombrós, ha de ser propietat privada del PP.
Les polítiques basades únicament en la creació d´una xarxa clientelar són erràtiques, no tenen cap objectiu propi, i això és veu en la política cultural de la qual és responsable la consellera Trinidad Miró. Aquesta va enganyar a tots els músics amb les seues falses promeses fetes a la darrera assemblea de Borriana, els va tornar a enganyar quan en ple va contestar-me «sí a todo» a la pregunta de si anava a atendre les diverses peticions fetes per la federació. Total, que la relació de Miró amb les bandes ha estat tant desastrosa que se li encarrega a Blasco arreglar-ho, i es reuneix aquest amb els representants de la federació, gest que s´interpreta com de bona voluntat i al qual es contesta amb una proposta econòmica nova que rebaixava en 7,6 euros la petició inicial. No hi ha contestació i Blasco, que veu que sense diners no es pot fer res, abandona el seu paperot i ara li´l passa a Serafín Castellano, conseller de Governació, que no té cap competència en temes de cultura i amb la motivació de que «és músic». I se n´han assabentat ara?, i no se n´han adonat que Font de Mora no és mestre? També podrien canviar-lo si aquesta és la raó, i l´educació pública valenciana li ho agrairia.
Les bandes valencianes no necessiten canvis de consellers; el que necessiten és l´immediat reconeixement del seu valor tirant endavant el procés per la declaració com a Bé d´Interès Cultural de caràcter immaterial, contemplat en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, i la dotació econòmica necessària per a seguir fent la seua tasca cultural i social, una tasca que els ha convertit en símbol del País Valencià. Fins ara l´únic que ha quedat patent és que la política cultural de la Generalitat no existeix, que el Consell ha abandonat els músics valencians. En fi, que en lloc de música valenciana, el Consell al tema de les bandes li posa música de cobla espanyola, com eixa tan coneguda que diu que és «como la falsa moneda, que de mano en mano va y ninguno se la queda».
Han passat quatre anys i encara no han acabat d’ubicar les bandes de música, esperem que ara que han pres la decisió de passar-les a la Conselleria de Cultura, aquest fet no siga només una proposta populista deguda a la necessària remodelació del Consell. Tant de bo represente un canvi de postura i a continuació es produisca una modificació radical en la política del PP i s’atenguen les necessitats econòmiques de les Societats Musicals. Poder es pot, i així ho hem demostrat des de Compromís, pressupost a pressupost quadrant les quantitats amb les esmenes adients. Ah! I tant de bo paguen puntualment el que els deuen.

Hem donat en la diana, Blasco.

“Donarem totes les explicacions que faça falta. A vosté, tanmateix, si vol també li les donarem. Però la primera que li hem de donar a vosté és que vosté s’està fent ressò d’una informació que és falsa, tendenciosa, que ha sigut ja expressament dit que és falsa i tendenciosa. I vaig a dir-li, vostés es fiquen sempre a la ola d’un muntatge que ací ja és conegut, és a dir, a Espanya es dóna la situació que el socialisme español està en caiguda lliure, que el socialisme valencià està en descomposició, planteja una manipulació davant l’opinió pública i els qui li fan la ola mediàtica entren en ella i vostés, com a borreguets darrere, a seguir-los la pista. (Aplaudiments).

I això és una vergonya que vostés ho plantegen ací. Quan vosté vullga se’n ve a la conselleria, li deixaré tot l’expedient i després a vore si té valor de vindre ací i dir: m’he fet còmplice d’una mentida, d’una maniobra absolutament tendenciosa i vinc a demanar-li disculpes a vosté i al govern de La Generalitat per la forma exemplar en la que s’està treballant amb la cooperació valenciana. (Aplaudiments)”

Diari de Sessions de Les Corts 137 de 07.10.2010.

Aquesta és la contestació que em va donar Rafael Blasco en octubre de 2010 en un rebot de la sessió de control al President en que li demanava que aclarirà el desviament de diners que havien d’anar a Nicaragua per fer uns pous i posar en cultiu unes terres i van acabar comprant pisos i garatges. Tema sobre el qual Mireia Mollà estava ajuntant documentació

Podria haver contestat que comprovaria el que havia passat i que, si el que estàvem dient es ratificava, prendria les mesures oportunes, ja que qui ho hauria fet era la ONG que ho havia rebut. Però no, la contestació va ser un pas endavant; ell ja sabia que la informació era “falsa i tendenciosa”, després va seguir desafiant: “quan vosté vullga se’n ve a la conselleria, li deixaré tot l’expedient” i sentenciar a continuació: “a vore si té valor de vindre ací i dir: m’he fet còmplice d’una mentida, d’una maniobra absolutament tendenciosa i vinc a demanar-li disculpes a vosté i al govern de La Generalitat per la forma exemplar en la que s’està treballant amb la cooperació valenciana”.

A més, tots els diputats i diputades del PP – Fabra inclòs- van obsequiar amb un fort aplaudiment la contestació de Blasco; per això tots en son responsables, perquè amb la seua postura de permissivitat i conformitat en forma de continuada ovació, avalaven el que estava passant, la corrupció que tots menys ells veiem; aplaudien els culpables i se’n convertien ells també en responsables del robatori més indecent, més obscè i vergonyós que hem pogut contemplar;

Immediatament ens vam donar compte de que havíem encertat en la diana, i si quedava algun dubte va desaparèixer en quant, responent al desafiament llançat al Ple, només acabar la sessió vaig telefonar al aleshores Conseller de Cooperació demanat accedir immediatament a la documentació, oferiment que havia fet públic en el plenari, cosa que va negar, dient-me que havia de seguir amb el procediment marcat a Les Corts. Per a això no feia falta la fanfarronada que havia soltat en plenari “a vore si té el valor...” Faltaria més, a les persones de Compromís no és valor el que ens falta, per tant la contestació va ser ràpida “a vore si té el valor de posar a la nostra disposició la totalitat de la documentació”. I clar que no, per a donar-la, sabent el que havia darrere, calia tindre molt de valor.

Encara vaig tindre més certesa de que la cosa era molt més grossa del que pareixia quan, estant ja a Torreblanca, em va obsequiar amb tres telefonades successives. Un home que quan et creuaves amb ell i ni tant sols te saludava; total un míser diputat de Compromís.

La primera protestant pel contingut d’una nota de premsa que li havia arribat dient que havia faltat a la seua paraula i no em deixava vore la documentació. Era veritat.

La segona per convèncer-me de que ell no tenia autoritat per posar al meu abast la documentació requerida. Aquesta vegada vaig raonar-li els motius pels quals el que em deia era fals i deguera de convèncer-lo perquè la tercera era per dir-me que podíem anar a la Conselleria a vore-la. Va anar Morera i va vore el que va vore, però la impressió va ser encertada. Blasco ha estat condemnat per la trama organitzada per desvalisar els fons destinats a la cooperació internacional, no es van fer els pous i no es van posar en producció les terres de Nicaragua, però tampoc es va construir l’hospital en Haití.

El fet de recordar aquest succés té la motivació de valorar fins on ha arribat la rapinya del PP: a furtar els diners de les persones més necessitades, a llevar-los els futur, (difícil futur), a deixar-los sense esperança i abandonats a la seua sort (mala sort).

L’ESCOLA PÚBLICA PAL DE PALLER DE LA SOCIETAT.



Moment de debat davant la mesa



Dissabte, 3 de maig, va tindre lloc a les Instal•lacions del Carmen d’Onda la I Jornada Compromís per L’Educació, ( vam tindre que fer-les allí ja que l’alcalde d’Onda ens va negar la possibilitat de fer-la en cap de les instal•lacions que té l’ajuntament) amb una gran participació que ha de fer que la Sectorial d’Educació de Compromís es senta orgullosa del seu treball. La Sectorial d’Educació la formen un bon grapat d’eixos 31 col•laboradors i col•laboradores (en realitat en són molt més de mil entre totes les sectorials) que segons el PP tenen la responsabilitat de la mala situació econòmica de Les Corts, encara que no expliquen el per què, ja que tot es fa de manera gratuïta i voluntària.




Durant l'exposició

 

Precisament en l’obertura de la Jornada vaig parlar del paper que ha de tindre l’escola pública en la nostra societat i vaig afirmar que calia convertir-la en el pal de paller de la societat, l’escola pública ha de ser el centre de la nostra societat, i irradiar des d’eixa posició tot el seu saber i el seu bon fer a la població o al barri on estiga situada. I la Jornada va anar definint com ha de poder-se fer realitat aquesta idea.

Per aconseguir-ho és prioritari trobar un professorat que es senta reconegut, con ahir van dir, no és cosa de més diners (que si és possible també) sinó del reconeixement de la important tasca social que estan fent. Si totes les persones deixen els seus fills i filles en mans del professorat és per què tenen confiança en la seua professionalitat, si no jo no s’entendria. És necessari reconstruir el clima escolar per tal de que es treballe amb satisfacció, és necessari que l’administració educativa incentive els centres per tal que aquests programen i duguen a terme programes d’innovació i experimentació educativa que al temps que milloren els resultats, promoguen el treball en equip. D’aquesta manera els cursos de formació inherents a la programació del centre serien efectius i no una simple manera de reunir els requisits per poder cobrar els sexennis.

L’esforç de Compromís va dirigit a fer real una educació que tinga com objectiu aconseguir una major igualtat, que siga inclusiva i integradora, amb una atenció personalitzada i adaptada a les possibilitat de l’alumnat.

L’escola no serà vista com el centre de la societat si no està oberta a la mateixa; la potenciació del Consell Escolar, amb una participació efectiva, i amb capacitat de decisió, no només amb caràcter informatiu que és el paper que el PP li ha donat, és imprescindible. Si hi ha un Consell Escolar representatiu, decisiu, i actiu les corporacions municipals estaran obligades a atendre les seues peticions, perquè la seua opinió transcendiria fora de les tanques del centre. Aixó requereix unes AMPA molt actives i que no tinguen por a actuar com element de pressió.



Mª Josep amb Arcadi Oliveres



Per una altra part hem de ser capaços d’arribar a totes les famílies i institucions per tal de poder analitzar tots la influència real de cadascun dels elements que intervenen en el complex fet educatiu i per aconseguir-ho hem de tenir la col•laboració de tots des de la Conselleria d’Educació als ajuntament d eles localitats on estiguen situats es centres educatius.

Les darreres dades situen el País Valencià al cap del fracàs escolar en acabar l’ESO http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/05/06/fracaso-jovenes-valencianos-crece-12/1108111.html , i eixe és el punt on ens han portat el PP, Fabra i Català, cap a la destrucció progressiva de l’ensenyament públic al temps que es reforça el privat.

Totes les persones que vam participar en la I Jornada Compromís per l’Educació vam acabar il•lusionats perquè vàrem començar a definir un projecte educatiu a nivell de País, que estarà reflectit en les conclusions que s’estan acabant de redactar. Il•lusionats en treballar per a que des de la societat en general es col•loque l’escola pública en el centre de tot i s’identifique com el pal de paller que la sosté.

Resta donar les gràcies a totes les persones que van participar en la trobada, especialment les que la van organitzar i van actuar com a coordinadors de cada grup, Mª Josep,Ruben,Encarna,Lluís i Oto.

Una més sobre rodalies

A Castelló no ens mereixem el maltractament a que ens sotmet el Ministeri de Foment i la seua Ministra Ana Pastor, com ho demostra la contestació que es va donar per part de la Secretària d’Estat d’Infraestructures, Transports i Habitatge del Ministeri de Foment, Carmen Librero Pintado, a l’alcalde de Castelló sobre la reivindicació d’augmentar la freqüència de trens de mitja distancia que realitzen el seu recorregut entre les poblacions de Castelló i Vinaròs argumentant que s’ha realitzat un pla de racionalització dels serveis ferroviaris de mitja distància i que aquest conclou que en relació als índex d’ocupació: “Estos índices de ocupación justifican la continuidad de los servicios, pero no el incremento de sus frecuencias”.
A continuació d’aquesta afirmació es recorda que: “en caso que alguna Comunidad Autónoma tuviera interés en incrementar los servicios financiados por la Administración General del Estado, dicha comunidad Autónoma podrá formalizar el correspondiente contrato con RENFE para incrementar estos servicios, siempre que asuman la financiación de déficit de explotación adicional que se produzca:”
La contestació, tot i considerar la continuïtat del servei existent, no té en compte que aquest percentatge es dona amb uns horaris i una freqüència que no estan adaptats als usuaris del servei i que la quantitat d’usuaris, amb tota seguretat,, augmentaria en funció d’una millora de la freqüència de pas dels trens. Aquesta contestació denota el menyspreament que el Govern de l’Estat té respecte al poble valencià ja que no escolta la demanda unànime de les comarques de la Plana Alta i el Baix Maestrat que reclamen, des de fa anys, l’augment de la freqüència per facilitar la comunicació entre les comarques del nord i la Ciutat de Castelló.

Per una altra part tampoc té en compte les continuades peticions de Les Corts Valencianes en el que fa a la creació d’una línia de rodalies entre Castelló i Vinaròs, línia que segons consta al Pla d’Infraestructures Ferroviàries, estava supeditat a la redacció d’un estudi que encara no s’ha iniciat

Si això no és prou, la contestació de la Senyora Librero, en el sentit de que puga ser la Generalitat la que assumira la despesa originada, és un insult a totes les persones valencianes ja que oblida que som una comunitat infrafinançada, l’única que tenint una renda per càpita inferior a la mitjana aporta més recursos econòmics a l’Estat del que rep d’ell, de manera que ni tant sols ens retorna la quantitat d’impostos necessària per garantir l’assoliment de les nostres competències de manera digna.
Per tot això és increïble que el PP s’haja oposat a la nostra proposta per a fer palès el nostre malestar tant per la negativa del Ministeri de Foment d’ampliar els serveis de ferrocarril entre Castelló i Vinaròs com pels termes utilitzats en la contestació que la Secretària d’Estat d’Infraestructures, Transports i Habitatge del Ministeri de Foment, ha utilitzat i reclamar al Ministeri de Foment que reconsidere la seua postura e inicie tots els tràmits necessaris per incloure dins del pressupost la creació de la línia de rodalies entre Castelló i Vinaròs

No hem aconseguit que s’aprove però sí que hem demostrat el doble llenguatge del PP –idèntic al que ha mantingut el PSOE mentre governava- que per una part diu públicament que demana les rodalies però no sols impedeix que es pressione per al fer-les efectives sinó que detén les propostes destinades a fer-ho.

Però la mesura no és per a tots igual, ja que aquest mes de març passat s’han posat en funcionament les noves línies de rodalies entre Reus i Terragona, i la RG1 de Girona que la unirà amb les comarques del Maresme, la Selva i el Gironés. Està clar que la ministra és la mateixa, però no ho és ni el President Autonòmic (Alberto el que no vol ser Fabra) ni la Consellera responsable d’Infraestructures ( Isabel Bonig)

Magdalena, Festa Plena

Comencen les festes de la Magdalena, festes de Castelló però que uneixen moltes persones de totes les comarques del País Valencià. Per això he pensat en donar a coneixer la motivació que vaig exposar en Les Corts al defendre la proposta de que les gaiates es tractaren amb un plànol d'igualtat amb les falles i les fogueres, almenys en el que fa a l'IVA suportat en la seua confecció. Sabem la dificultat que té aplicar aquesta mesura, però eixe és un altre tema. He d'agrair a Àlvar Monferrer i a Manolo Carceller les seues aportacions que em serviren per fer una exposició ben documentada.

La Comissió d’Educació i Cultura de Les Corts celebrada en data 12 de novembre passat va aprovar per unanimitat la Proposició No de Llei proposada pel grup Socialista sobre una fixació especial de l’IVA per al sector faller i foguerer, amb una esmena presentada pel Grup Popular, de manera que ni en la proposta inicial, ni en l’esmena , contaven les gaiates com a beneficiaries d’aquesta proposta.
Aquest oblit va ser fet constar per COMPROMÍS, per tal de que s’incloguera també en la proposta, encara que se’ns va explicar que no podia ser degut a que no es cremaven, cosa que les donava la característica d’efímers a falles i fogueres, a diferència de les gaiates, que no es cremen.

Ja en l’exposició de Compromís férem referència a que el fet de cremar-se o no, no hauria de ser diferencial per a excloure les gaiates dels beneficis que es reclamen per a les falles i fogueres.

Es clar que les gaiates no es cremen, perquè mai s’han volgut cremar; la millor definició de la gaita és la que ha donat Pasqual Felip poc després de 1945: “un esclat de llum, sense foc ni fum”. El monument de la gaiata ha de portar els trets que la identifica: el gaiato per a fer camí, el rotllo per recuperar l’esme i el fanal que il•lumina la senda de nit. Tots tres símbols van units i s’hi fan presents en el romiatge penitencial, amb alguna al•lusió a Maria Magdalena.

La gaiata és representativa de les festes de la Magdalena de Castelló, unes festes fundacionals, característica sense la qual no tindria sentit la celebració ni les gaiates que, en paraules de Bernat Artola són “orgull de genealogia “ i “el nostre millor pregó”.

La festa comença amb un romiatge penitencial que palesa la tradició i documenta la història de la ciutat, al que prenen sentit pairal el gaiato i el rotllo, a més del cant de la O vere Deus, que ens lliga a l’escola de Cant Pla de Notre-Dame de París del segle XII, clàssic en tots els antics romiatges valencians, perquè es cantava també a Elx, Alcoi i Cocentaina, Aiora i la ciutat de València, Sogorb, Les Useres, Catí, Morella i totes les rogatives penitencials de la nostra província moltes de les comarques ultra la ratlla d’Aragó i Catalunya.

En relació a les gaiates, el Pare Vela ens deixa constància ja en 1750 parlant de la processó de tornada “que va muy acompanyada de luces, que convierten la noche en claro dia”. També Carlos G. Espresati fa referència a “las luminarias individuales, transportadas por un hombre vestido a la antigua usanza huertana”. D’aquestes penjava un rogle de cintes, a la punta de les quals s'agafaven les famoses xiquetes del meneo, “niñas casi parvulitas, vestidas de blanco con huecas y rizadas faldas que revuelan al exagerar sus contornos mientras andan”. Aquestes xiquetes foren recreades com acompanyants de les gaiates monumentals en 1852, quan la processó commemorativa del sisè centenari de la fundació de la ciutat . Quatre anys més tard, un acord de l’Ajuntament situa estratègicament gaiates de vidres de colors i ciris verds en alguns llocs pels que passarà la romeria. Mundina, en 1873, les cita com una “piràmide que forma en su centro un templete donde està la Magdalena penitente, adornada con profusión de vasos y luces de colores, terminando en un cayado que simboliza lo mismo que las cañas”. Deu anys abans, el programa editat per l’Ajuntament parla de sis d’aquests monuments “de variadas formas y con profusión de luces y colores, que desfilan entre los diversos grupos de penitentes”. Cal citar també les monumentals amb disseny del pintor Castell en 1914: la de l’Ajuntament, la del Regiment Tetuan 14, la de la Cambra Agrícola i la del Gremi de Sant Isidre.

Per acabar, el 12 de desembre de 1944 s’editen les normes de les gaiates i destaca que “las gayatas serán armazones de líneas de luces, que tendrán la figura que les dé la fantasía del artista, sin sujeción a límite de altura ni de anchura”. El 10 de març següent s’estableix que “en ninguna forma, ni en el presente año ni en los venideros se desvirtúe el carácter simbólico de nuestras gayatas quemándolas”. Jaume Nos i Eduard Codina coincideixen en què la gaiata és llum i color, i no foc, de manera que cremar-les seria anar contra la tradició i la substanciació del monument en sí.

El que hem dit demostra que tant per l’antiquitat dels seus orígens com per la importància social, cultural i etnològica les gaiates són comparables, si més no, a les falles i fogueres, però si a aquestes se li ha reconegut la característica d’efímeres, també ho són les gaiates i ho demostrarem.

Si bé l’adjectiu efímer en quant al seu significat etimològic, seria aplicable a allò que té només un dia de duració, no és en aquest sentit en el que s’utilitza ja que no seria aplicable tampoc a les falles ni a les fogueres. Per tant és obvi que s’utilitza en el sentit més ample de passatger, fugaç, breu, momentani, temporal o transitori. Aleshores aquests adjectius qualifiquen també les gaiates, ja que no són monuments destinats a perdurar indefinidament, no són un monument estable que ha de situar-se en una plaça pública per a permanéixer de manera perdurable en ella. La gaiata acaba quan acaba la festa, acaba amb el Magdalena Vítol! que ens acomiada fins l’any proper. Es guarda i abans de la propera processó, es desfà o es refà, es canvia, modifica i renova parcialment o total. Els seus components es reutilitzan o es renoven, però no formen un tot permanent; no es pot concebre una gaiata que siga la mateixa un any darrere l’altre de manera indefinida. El concepte de temporalitat està present tant en les falles com en les fogueres com en les gaiates i en tots tres monuments s’uneix a un intent de superació permanent .

Per una altra part, i en la línia de considerar les gaiates també com a element classificable dins de la categoria d’art efímer, he de fer referència a l’escrit remés pel rectorat de la VIU fent-nos arribar el documental elaborat per aquesta universitat “en el qual els propis artistes en els tallers expliquen amb tot tipus de detall com es realitzen els esbossos i el treball tècnic per al seu muntatge demostrant-se el caràcter efímer del monument de la Gaiata”. Aquest documental està disponible en http://www.youtube.com/watch?v=li0RGPGwxfg i també en la webtv de la VIU.

BONES FESTES.

Hem de seguir pagant 10 milions d’euros pel tractament de residus?

A la consellera Bonig li he de dir que no acuse els demés i conteste en relació a les, almenys aparents, irregularitats i les demostrades i reconegudes deficiències que envolta el tractament dels residus de la zona nord de Castelló; els que es tracten a la planta de Cervera.
Ja en octubre de l’any passat li vaig preguntar el perquè de la ínfima quantitat de materials reciclats que apareixia en al memòria de 2012, de quasi 67.000 tones de materials se’n van reciclar 1.440 tones, poc més d’un 2 %.
La contestació ja va ser graciosa, després de recordar que només funciona des de 2012, reconeix que “els resultats no ha sigut els adients”, que estan fent un seguiment per corregir la situació i que de no corregir-se s’adoptarien “les mesures administratives que pertoquen”.
Aquesta contestació ja deixa entreveure que li dóna igual el que fagen, primer ho justifica dient que només funciona des de 2012, com volent dir que quan la planta siga més vella funcionarà millor que de nova, jo no ho entenc així; però el més gros es que reconeix que el funcionament no és correcte però per prendre mesures cal esperar un altre any, com si l’empresa que el gestiona no tinguera l’obligació de fer-ho bé des del primer dia.
Però si això no és prou ens trobem que, sempre basant-nos en el que diu la pròpia memòria de funcionament, han entrat 25.000 tones més de les que s’han tractat, i després d’haver-ho preguntat en el passat plenari seguim sense tenir cap explicació; si han entrat a la planta haurien de constar també en l’eixida, però no és així.
És recicla només el 2 per cent dels matèrials que entren i no es sap què ha passat amb 25 milions de quilos dels residus que han entrat, però ens hem d’esperar un any a vore si es millora sense prendre cap mesura.
Pel contrari els contribuents hem pagat 10 milions pel funcionament de la planta de Cervera i no se’ns ha perdonat cap percentatge, ben bé que ho sabem.
Per una altra part tampoc ha tingut contestació per part de la consellera el fet de que funcionara un planta de transferència de manera il•legal i amb un contracte del propi consorci, li vaig recordar que paguem, fins i tot, l’amortització de la inversió sense que s’haja fet al cent per cent, però pagar si que paguem el cent per cent, possiblement més encara.
La veritat és que després de coneixer l'anomenat cas EMARSA, en la gestió de les depuradores no m'agrada el que està passant amb el tractament de residus; massa opacitat en els contestacions.

Una altra interpretació de la disposció addicional 38ª de la LOMQE

No sóc jo qui vol que s'implante la LOMQE, una llei que, com he dit em molts llocs on he estat fent xerrades al respecte, és tan immunda que cal purificar-la i això es fa tirant-la al foc.

Però és veritat que si el PP la vol caldrà aprofitar els resquicis que deixa oberts.

El fet de que 71 famílies del CEIP Pare Català han estat obligades a rebre ensenyament en castellà per la supressió de les línies en valencià degut a que unes poques persones volen fer-ho en castellà m'ha fet recuperar els argument utilitzats. Pot una família que vol que el seus fills estudien en valencià demanar que se li aplique la Disposició addicional 38ª? la que diu que els pares o tutors legals tindran dret al fet que els seus fills o pupils reben ensenyament en castellà, dins del marc de la programació educativa. Si la programació anual de l'Administració educativa competent no garanteix oferta docent raonable sostinguda amb fons públics en la qual el castellà siga utilitzat com a llengua vehicular, el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, prèvia comprovació d'aquesta situació, assumirà íntegrament, per compte de l'Administració educativa corresponent, les despeses efectives d'escolarització d'aquests alumnes en centres privats en els quals existisca aquesta oferta amb les condicions i el procediment que es determine reglamentàriament, despeses que repercutirà a aquesta Administració educativa

L'article 3 de la Constitució Espanyola de 27 de desembre de 1978, després de proclamar en el número 1 que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la, disposa en el número 2 que les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts i afegeix en el número 3 que la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que sera objecte d'especial respecte i protecció.

La Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. També diu que L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament del, i en, idioma valencià. Establint també que ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.

La Llei Orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa contempla en la disposició addicional trenta-vuitena. Llengua castellana, llengües cooficials i llengües que gaudeixin de protecció legal el següent:

1. Les Administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre els ensenyaments en castellà, llengua oficial de l'Estat, i en les altres llengües cooficials als seus respectius territoris. El castellà és llengua vehicular de l'ensenyament en tot l'Estat i les llengües cooficials ho són també en les respectives Comunitats Autònomes, d'acord amb els seus Estatuts i normativa aplicable.
2. En finalitzar l'educació bàsica, tots els alumnes hauran de comprendre i expressar-se, de forma oral i per escrit, en la llengua castellana i, si escau, en la llengua cooficial corresponent.
3. Les Administracions educatives adoptaran les mesures oportunes a fi que la utilització en l'ensenyament de la llengua castellana o de les llengües cooficials no siga font de discriminació en l'exercici del dret a l'educació.
...
..., l'Administració educativa haurà de garantir una oferta docent sostinguda amb fons públics en la qual el castellà sigui utilitzat com a llengua vehicular en una proporció raonable.
Els pares, mares o tutors legals tindran dret al fet que els seus fills o pupils reben ensenyament en castellà, dins del marc de la programació educativa. Si la programació anual de l'Administració educativa competent no garantís oferta docent raonable sostinguda amb fons públics en la qual el castellà siga utilitzat com a llengua vehicular, el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, prèvia comprovació d'aquesta situació, assumirà íntegrament, per compte de l'Administració educativa corresponent, les despeses efectives d'escolarització d'aquests alumnes en centres privats en els quals existisca aquesta oferta amb les condicions i el procediment que es determine reglamentàriament, despeses que repercutirà a aquesta Administració educativa.
Donat que les escoles públiques i els instituts públics valencians no disposen d’una oferta suficient per a donar cabuda a tota la demanda d’escolarització en valencià, existent nombrós alumnat que volent ser escolaritzat en un centre públic valencià per a rebre l’ensenyament en la seua llengua no té plaça, tal com demostra la petició d’una família de Xirivella que ha sol•licitat al ministre d'Educació que sufrague les despeses que li ha ocasionat l'escolarització en valencià de la seua filla en un col•legi concertat, davant la manca d'oferta pública a la seua localitat, o el que està passant al Pare Català de València.

Donat que les disposicions legals citades amb anterioritat estableixen:

• El dret dels alumnes a rebre els ensenyaments en castellà, llengua oficial de l'Estat, i en les altres llengües cooficials als seus respectius territoris.

• Que l’ensenyament en una o altra de les llengües no siga font de discriminació en l'exercici del dret a l'educació.

• El dret a que l’alumnat reba ensenyament en castellà dins del marc de la programació educativa i en cas contrari el Ministeri d’Educació assumirà, les despeses efectives d'escolarització d'aquests alumnes en centres privats

Considerant que, encara que la LOMQE no expresse explícitament l’obligació d’assumir les despeses d’escolarització en el cas invers, o siga, en el cas de que la família sol•licite ensenyament en valencià i no puga aconseguir plaça per la falta d’oferta al respecte, el no considerar-ho atemptaria contra la cooficialitat de les llengües i constituiria una discriminació que, entenem, està prohibida tant per la Constitució Espanyola com per l’Estatut d’Autonomia

És per això que considerem que cada família valenciana que vullga matricular els seus fills i filles en valencià i no dispose de plaça podria esgrimir el dret a que se li proporcionara una plaça en un centre que dispose d'oferta i que les despeses suplementàries haurien de ser assumides integrament pel ministeri en els mateixos termes que consten a la disposició addicional trenta-vuitena de la LOMQE

Res ha canviat, Don Benito

"Los dos partidos que se han concordado para turnarse pacíficamente en el poder, son dos manadas de hombres que no aspiran más que a pastar en el presupuesto.” Benito Pérez Galdós, 1912.

La presència i declaracions altisonants de destacats membres del PSOE i del PP ahir en la manifestació en defensa de les Columbretes o en contra de les prospeccions petrolíferes, em va omplir de sentiments diversos i diametralment oposats entre sí.
Per una part tenia la satisfacció de que tots els partits estiguérem oposant-nos públicament a un projecte que és un atemptat mediambiental de primer ordre, que afectarà la reserva del Parc Natural de les Columbretes, però que, a més, tindrà altres efectes econòmics com el d’afectar la pesca, fet pel qual les confraries de pescadors s’han mobilitzat per situar-se contra aquest projecte, o el de xocar de front contra un país que vol ser una destinació turística de primer ordre.
Per una altra part em preguntava què estaven fent allí, tant el PSOE com el PP, participant en la manifestació; el PSOE perquè el projecte es va iniciar amb el govern de Zapatero, moment en el que el PP va esclatar amb tota la duresa possible en un discurs altament conservacionista (que no conservador) i el PP perquè aprofitant que li pot donar la culpa als socialistes, per allò de que no poden trencar un procediment que ja està en marxa, i amagant el seu propi interès en que vaja endavant, no està fent absolutament res per aturar aquestes prospeccions.
No vull ni dec posar en dubte la sinceritat de les persones que assistien a la manifestació, ni del posicionament personal dels alcaldes presents en la mateixa, però el problema no és el que ells pensen sinó el que fan els seus partits i he trobat a faltar l’autocrítica necessària per a demostrar que no estan fent simplement una presa de postura necessària per no dir a la seua ciutadania (el seu electorat) que ells es sotmeten als criteris del partit encara que siguen contraris a la conveniència de la pròpia societat.
És per això que els hem d’exigir que vagen un poc més enllà, que no es prou que s’hagen comprat i estrenat una flamant caçadora tipus “manifestació” per a eixir en la foto; tant l’Alcalde de Castelló, el de Peníscola, o els càrrecs del PP que allí estaven, com també Colomer i els altres representant del PSOE presents, estan obligats a fer alguna cosa més que manifestar-se i posar-se darrera d’una pancarta (recorden quantes vegades ens han dit de manera maliciosa que Compromís som els de la pancarta?) Demanem que expressen clarament què pensen fer quan els diguen, com ens temem que va a passar, que no es pot fer res. Van a deixar el partit o l’estratègia serà la de donar´se la culpa mútuament els uns als altres tal com ja ens tenen acostumats? Van a donar tota una sèrie d’explicacions que no aconseguiran canviar cap dels efectes nocius de les prospeccions petrolíferes? Va a explicar-nos els beneficis que ens portarà el possible xapapote?

Si tota la seua força està en prendre acords en els plenaris dels ajuntament o declaracions institucionals en Les Corts però no prendre la decisió en el Consell de Ministres del Gobierno de España, que és on està la decisió i la competència, tindrem que recordar les paraules de Benito Pérez Galdós, escrites fa més de cent anys, i concloure que tot segueix igual.

EL FRACÀS DELS MUSEUS VALENCIANS

Avui penge un article que no he escrit jo, és un bon amic, Ismael Navarro Puchau, estudiant d'Història de l'Art i estudiós preocupat pel patrimoni cultural i per tot el món de l'art m'ha enviat i demanat que el penge. Li he recomanat que cree el seu blog, però com encara no el té li'l publique ací:

Si bé, per tots es sabut, que la tasca dels museus, a banda de difondre la seua exposició i fer assolir la pedagogia lligada a les obres d’aquesta, és a més, preservar-la, conservarla i investigar sobre ella, trobem una gran confrontació amb el que s’han convertit hui dia aquests temples de l’art.

En un sistema capitalista com en el que vivim, es sol dir que qualsevol cosa es transforma en mercaderia, evidentment si amb ella es pot treure rèdit econòmic, i poques coses hi han amb les que no es poden treure diners, si hem aplegat a un punt en el que la societat trafica fins i tot amb la seua salut. Tornant al món de l’art, un dels més cotitzats en borsa, aquest no es salva ni de lluny, d’aquesta màxima del capitalisme, de fet, el bon o deficient funcionament de qualsevol museu es mesura amb la quantitat de visitants que passen per les seues sales i recorren les seues diferents exposicions, deixant aquest segon punt en un darrer lloc respecte al primer, evidentment, als museus privats, més que fer pedagogia, els interessa fer caixa.

En quant als museus considerats públics, que contaven fins fa poc amb suculentes contribucions des de l’administració pública, per al manteniment i l’adquisició de noves obres en favor de la institució, amb el nou context “d’austeritat” econòmica s’han devaluat ràpidament cap a un estat de quasi runa. Tanmateix, però, aquesta situació no ve d’ara, i menys en un context museològic al País Valencià, un context que porta degradant-se durant més de vint anys.

Tots coneixem la situació actual de museus tant importants com el Prado, que no reflecteix ni fa presagiar res bo per als museus a nivell autonòmic i no tant consolidats en la mentalitat d’un públic estàndard i no especialitzat en l’art. Així si agafem qualsevol museu valencià, el barregem amb el context socio-polític i li afegim una mica de poca vergonya (recordem el cas de les obres propietat de l’Ajuntament de Madrid), la desfeta està servida.

Evidentment s’han de tenir en compte les retallades que està patint la partida pressupostària de Cultura en general, a nivell de l’Estat Espanyol, però el País Valencià sempre ha estat una dimensió a banda en la majoria dels contexts, i en aquest no és diferent. Des de l’entrada al govern dels Populars els museus valencians no han deixat de empomar una darrere de l’altra, retallades pressupostaries, pèrdues de subvencions per la deixadesa de la classe política, desaparicions d’obres d’art, mentides en referència a futures remodelacions i restauracions de les seus que alberguen aquestes joies culturals i fins i tot fotografies vergonyoses de Molt Honorables inaugurant espais als museus on, ni tant sols havien finalitzat les obres, amb l’únic objectiu de continuar emprant una més que amortitzada política d’aparador (vegeu www.catalatravatelaclava.com).

La mancança del sentiment d’una cultura pròpia ha propiciat que col·leccions com les dels retaules del gòtic valencià, l’etapa coneguda com a Segle d’Or de l’antic Regne de València, siguin a penes visitades per la societat civil, deixant a banda als especialistes i als estudiants d’Història de l’Art de la Universitat de València, que són qui manté amb vida aquestes institucions.

Tampoc ajuda a la difusió i acceptació de les institucions del món de l’art, que museus com el MuVIM s’utilitzen com a lògies del poder polític i la partitocràcia, creient-se ens supracelests amb la capacitat i la legitimitat per a avalar certes exposicions i censurar d’altres. Un cas com aquest podríem extrapolar-lo a la RTVV, i la seua fi no deixa gens tranquils a qui veu en els museus un eix axial de la cultura per a la societat. Si la pregunta és Per què han fracassat els museus valencians? la resposta és ben senzilla, la falta de voluntat per a culturitzar al poble valencià en la seues arrels històriques, que evidentment no convenen a segons quines ideologies, l’abandonament a la seua sort d’aquestes institucions, amb l’únic objectiu de degradar-les i finalment liquidar-les, probablement per l’oposició dels que hi treballen front a les mesures austericides del Consell, i per què no dir-ho?, també la greu falta d’interès de la pròpia societat valenciana per amb el seu art, serien una bona resposta. Com deia un docent de la Facultat de Geografia i Història; que aquells que han deixat en la més absoluta misèria aquestes institucions porten vint anys fent i desfent a voluntat, és un bon pulsòmetre per a entendre la situació actual i la preocupació de la societat amb aquests temes.

L’obsessió per treure benefici d’absolutament tot, ha fet que els museus públics siguin un objectiu clar de l’administració pública actual, probablement si el Museu de Belles Arts Sant Pius V tingués uns ingressos exuberants, el Consell seria el primer en donar-li bombo a les arrels històriques valencianes i a la cultura en general, mitjançant la pedagogia. Però d’això, de forment ni un gra.

I és que com ja deia el savi fa alguns segles; “Agafa un entès en el món de l’art, instrueix-lo en política i podràs tenir al millor dels governants, agafa a un entès en política i dona-li poder sobre l’art i tindràs al pitjor dels tirans.

Fabra vs. Fabra

Després de les intromissions del nostre benvolgut President Alberto Fabra en la ciència, volent ser ell qui ens impose no només el nom de la nostra llengua sinó també l’abast de la mateixa, i en previsió de que vullga ser ell també qui ens dicte la nova gramàtica fabriana, per tal d’evitar confusions entre Fabra, el reconegut gramàtic (Pompeu), i l’altre, el president de la “Comunidad Valenciana” (sic, dit en castellà), m’he proposat fer-ne una comparació entre els dos personatges i, vist el divorci evident entre els dos, he pensat  emular en el títol la coneguda pel·lícula protagonitzada per Dustin Hoffman i Meryl Streep.

Pompeu Fabra va néixer l'any 1868, va viure el final del segle XIX un segle convuls políticament en el que es va declarar la primera república ( son pare, republicà, va ser alcalde de la vila de Gràcia) i va viure el desastre del 98, en el que Espanya va vore com perdia les darreres colònies i es quedava ja a la cua del món superada per potències naixents com els EEUU.

L’altre, Alberto, és nascut l’any 64, en la dècada dels seixanta, quan el règim franquista obre les fronteres, quan algunes persones ja poden comprar el Seat 600; en altres paraules, quan allò que anomenen l’època de la fam ja havia acabat. Entra de president en una època també difícil, en plena crisi i, pel que sembla, quan deixe la presidència el País encara estarà pitjor que quan va començar.

Pompeu va estudiar enginyeria industrial .

Alberto és arquitecte tècnic.

Pompeu va manifestar una gran motivació personal per la filologia de manera autodidacta, va publicar el “Ensayo de gramática de catalán moderno”, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Junt amb Joaquim Casas Carbó , cosí del pintor Ramon Casas, Fabra emprengué la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç; aquestes campanyes foren els primers intents científics de sistematització de la llengua.

D’Alberto no es coneixen aficions gramaticals, lingüístiques ni literàries, però va ser l’hereu designat pel seu “padrino”, el tercer Fabra en discòrdia, Carlos, per a succeir en l’Alcaldia de Castelló a José Luís Gimeno, qui va presidir la “Associación para la defensa de la enseñanza del valenciano” o alguna cosa pareguda que s’oposava a l’ensenyament del valencià en els centres educatius.

Pompeu: El seu prestigi intel·lectual va ser tal que Prat de la Riba el va cridar per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Va fundar la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una “Gramática de la lengua catalana”, encara en castellà; un any després donava a conèixer les “Normes ortogràfiques”, una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans,

Alberto: el seu prestigi intel·lectual l’ha portat a que popularment se’l conega com “el moniato” i el seu pes polític ha fet que s’encunye l’expressió “no pintes Fabra”. En l’actualitat, desbordat pels esdeveniment i les enquestes, que avancen l’enfonsament  electoral del PP, intenta reobrir la guerra de la llengua imposant la seua majoria i amb la col·laboració del Consell Jurídic Consultiu  -on hi ha gent tant honrada i imparcial com Francisco Camps- per tal d’amagar les seues limitacions polítiques i personals.

Pompeu:  el 1932 va accedir directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història.

Alberto: No crec que ningú el premie amb una càtedra. En tot cas es recordarà per haver tancat totes les emissions, tant de televisió com de ràdio, de les emissores que ho feien en valencià, tant amb accent del sud com amb accent del nord.

Pompeu: l’any 1939, cinc dies després que entraren les tropes de Franco a Barcelona se’n va anar a França.

Alberto: quin mal ens han fet els francesos per desitjar-los una cosa així.

Pompeu: la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, publicaren conjuntament les seues Obres completes: nou volums que recullen des de la bibliografia essencial fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. En són un exemple els apunts presos per alguns dels seus alumnes en conferències i cursos, que revelen continguts que no apareixen en les obres del lingüista, o bé idees gramaticals en estat embrionari que posteriorment van ser exposades en obres seves.

Alberto: no conec, ni tinc ganes de conèixer, cap obra seua.

Podria seguir, però crec que no cal, les diferències són manifestes. Per acabar recordaré la pel·lícula que m’ha inspirat el títol i que també expressa la tragèdia que el fill viu degut a una separació traumàtica dels pares, eixa tragèdia, el trencament de tota la família valenciana serà l’herència que ens deixarà Alberto, el “ciudadano Alberto”, eixa persona que amagava el seu cognom per tal de que no el relacionaren amb Carlos, i a qui li demanaria que el seguirà amagant per tal de que ningú el relacione amb Pompeu, encara que crec que ningú s’atrevirà.