Avui ja no toca parlar de Carlos Fabra.

La veritat és que vaig rebre amb total naturalitat la notícia de la ratificació de la condemna de Carlos Fabra pel Tribunal Suprem; em va deixar impassible, encara que no indiferent, degut a que l’únic dubte que em quedava era de si es ratificarien els quatre anys o s’augmentaria acceptant com a demostrada alguna altra de les acusacions que la fiscalia mantenia. La veritat és que no pensava dir res, la justícia ha parlat i, encara que crec que s’ha quedat curta, res a afegir. Però hi ha persones que m’han trucat preguntant-me si no pensava dir res, “precisament tu” em digueren i bé doncs escric explicant la meua opinió.
Crec, com he dit al títol de l’escrit que avui ja no toca parlar de Fabra, la sentència és la lògica conseqüència de la seua forma de procedir, i personalment en semblen hipòcrites moltes de les múltiples opinions que he vist en la premsa escrita i en la xarxa celebrant l’entrada en presó de Fabra. I ho dic per què Carlos Fabra no hauria pogut ser tot el que ha sigut si no hagués tingut la col•laboració de molts dels mitjans i de moltes de les persones que avui aplaudeixen la seua condemna. Sí, la participació activa d’alguns diaris en cantar les glòries de Fabra, a canvi de bons contractes de publicitat o de ves a saber què, va ser fonamental a l’hora de conformar el lideratge d’aquesta bròfega persona.
També l’acceptació i promoció del lideratge de Fabra pels seus companys (no sé si seria la paraula adequada per definir-los des del punt de vista del propi Fabra) de partit com Martínez, Aparici, Adelino Santamaria i la pràctica totalitat de les persones que han format part del seu equip en la diputació o que han participat en la direcció del PP de Castelló, en tant quant van reproduir de manera activa les seues pràctiques caciquils en els governs locals i en la mateixa diputació, van ser col•laboradors necessaris per la implantació d’aquesta mena de règim fabril, personalista, populista i d’actituds mafioses, en el que es donava la impressió de que es feia molt però que en realitat no feia res; al respecte recorde aquell programa de TV en el que tota la gent entrevistada deia que havia fet moltes coses però ningú sabia dir-ne una.
També l’oposició va tindre un paper rellevant en l’encimbellament de Carlos Fabra, al mantenir generalment una posició timorata davant de les seues contestacions carregades d’insults personals el que feia que no expresaren lliurement el que pensaven ni en plenari ni en la premsa. També vaig sentir algun company meu de partit qualificar-lo de “gran polític” (i després ens molestarà que el poble tinga mala opinió dels polítics).
Açò és el que vaig vore el temps que vaig ser portaveu del Bloc a la diputació de Castelló; personalment vaig rebre el seu menyspreament en cada plenari, amenaces de deixar-me sense assessor si no canviava la postura crítica que vaig mantenir, vaig vore com intentava desacreditar davant de l’empresariat turístic propostes que havia jo treballat conjuntament amb professorat de la UJI. Davant d’aquesta situació almenys vaig intentar mantenir una postura radicalment crítica, davant ell. Fets com abandonar la sessió del Consorci de l’Hospital, on es va aprovar un pressupost que no havíem pogut vore, feia públic els procediments de Fabra però també deixava en evidència tots els demés que seguien incomprensiblement immòbils en el seu lloc. Pot ser per això molt després, ja sent Diputat a Les Corts i com a contestació a unes declaracions meues a premsa em va obsequiar amb una telefonada i una ampla varietat d’insults.
Per tot això i moltes més coses que em calle, crec que ara ja no toca parlar de Carlos Fabra, almenys no ho hauria de fer ningú dels que en el seu moment van callar o el van lloar.
Només em queda dir Carlos Fabra, a la presó i descansa en pau.