Avui ja no toca parlar de Carlos Fabra.

La veritat és que vaig rebre amb total naturalitat la notícia de la ratificació de la condemna de Carlos Fabra pel Tribunal Suprem; em va deixar impassible, encara que no indiferent, degut a que l’únic dubte que em quedava era de si es ratificarien els quatre anys o s’augmentaria acceptant com a demostrada alguna altra de les acusacions que la fiscalia mantenia. La veritat és que no pensava dir res, la justícia ha parlat i, encara que crec que s’ha quedat curta, res a afegir. Però hi ha persones que m’han trucat preguntant-me si no pensava dir res, “precisament tu” em digueren i bé doncs escric explicant la meua opinió.
Crec, com he dit al títol de l’escrit que avui ja no toca parlar de Fabra, la sentència és la lògica conseqüència de la seua forma de procedir, i personalment en semblen hipòcrites moltes de les múltiples opinions que he vist en la premsa escrita i en la xarxa celebrant l’entrada en presó de Fabra. I ho dic per què Carlos Fabra no hauria pogut ser tot el que ha sigut si no hagués tingut la col•laboració de molts dels mitjans i de moltes de les persones que avui aplaudeixen la seua condemna. Sí, la participació activa d’alguns diaris en cantar les glòries de Fabra, a canvi de bons contractes de publicitat o de ves a saber què, va ser fonamental a l’hora de conformar el lideratge d’aquesta bròfega persona.
També l’acceptació i promoció del lideratge de Fabra pels seus companys (no sé si seria la paraula adequada per definir-los des del punt de vista del propi Fabra) de partit com Martínez, Aparici, Adelino Santamaria i la pràctica totalitat de les persones que han format part del seu equip en la diputació o que han participat en la direcció del PP de Castelló, en tant quant van reproduir de manera activa les seues pràctiques caciquils en els governs locals i en la mateixa diputació, van ser col•laboradors necessaris per la implantació d’aquesta mena de règim fabril, personalista, populista i d’actituds mafioses, en el que es donava la impressió de que es feia molt però que en realitat no feia res; al respecte recorde aquell programa de TV en el que tota la gent entrevistada deia que havia fet moltes coses però ningú sabia dir-ne una.
També l’oposició va tindre un paper rellevant en l’encimbellament de Carlos Fabra, al mantenir generalment una posició timorata davant de les seues contestacions carregades d’insults personals el que feia que no expresaren lliurement el que pensaven ni en plenari ni en la premsa. També vaig sentir algun company meu de partit qualificar-lo de “gran polític” (i després ens molestarà que el poble tinga mala opinió dels polítics).
Açò és el que vaig vore el temps que vaig ser portaveu del Bloc a la diputació de Castelló; personalment vaig rebre el seu menyspreament en cada plenari, amenaces de deixar-me sense assessor si no canviava la postura crítica que vaig mantenir, vaig vore com intentava desacreditar davant de l’empresariat turístic propostes que havia jo treballat conjuntament amb professorat de la UJI. Davant d’aquesta situació almenys vaig intentar mantenir una postura radicalment crítica, davant ell. Fets com abandonar la sessió del Consorci de l’Hospital, on es va aprovar un pressupost que no havíem pogut vore, feia públic els procediments de Fabra però també deixava en evidència tots els demés que seguien incomprensiblement immòbils en el seu lloc. Pot ser per això molt després, ja sent Diputat a Les Corts i com a contestació a unes declaracions meues a premsa em va obsequiar amb una telefonada i una ampla varietat d’insults.
Per tot això i moltes més coses que em calle, crec que ara ja no toca parlar de Carlos Fabra, almenys no ho hauria de fer ningú dels que en el seu moment van callar o el van lloar.
Només em queda dir Carlos Fabra, a la presó i descansa en pau.

El fracàs de la LOMQE s’evidencia des d’abans del seu inici.

Les mesures que s’estan prenent en relació a l’inici de l’aplicació de la LOMQUE, prevista per al proper curs 2014-1015, per una part estan deixant veure les deficiències que he denunciat en les conferències donades al llarg i ample de tot el País Valencià, i per una altra fan patent els diversos incompliments derivats de la posada en marxa d’una llei que no contempla el finançament necessari per la seua implantació que òbviament, des del nostre punt de vista, no s’hauria de produir.

La desaparició dels Programes de Qualificació Professional Inicial, que eren l’alternativa principal per a l’alumnat que presentava problemàtiques diverses d’aprenentatge i per al que representava una solució digna amb la qual podia accedir a la titulació respectiva, va ser durament criticada per Compromis, més encara per quant la Formació Professional Bàsica, que es volia vendre com el seu substitut, tenia una falta de definició i concreció que la tornava sospitosa, potser ho pensàvem motivats pel coneixement de l’habilitat del PP per a crear denominacions noves que l’únic que pretenen és amagar la falta de voluntat de dedicar-se a un tema determinat.
I així ha sigut, en molts centres han desaparegut els PQPI i aquests no han sigut substituïts per la Formació Professional Bàsica; si l’alumnat vol cursar-ne tindrà que canviar de centre, si és que n’hi ha algun a prop.
Un altre apartat que demostra que la nostra oposició a la LOMQE estava fonamentada, es veu en el decret d’horaris on , al nostre parer, no s’ha contemplat correctament una de les característiques principals de la llei com ho es la distinció entre assignatures troncals, totalment obligatòries i amb les que cal cobrir més del 50 per cent de l’horari de classes; assignatures específiques, que haurien de ser voluntàriament elegides per l’alumnat (a excepció de Religió/Valors Socials i Cívics, i l’Educació Física) i assignatures de lliure configuració autonòmica, dissenyades pel propi centre.
Dic que no s’ha tingut en compte, per què es presenta un horari tancat a un total de 30 classes, sense diferenciar aquest tres tipus d’assignatures i que només deixa la possibilitat de disminuir proporcionalment: “...els centres docents podran adaptar aquesta distribució d’acord amb les seues característiques ... respectant la proporcionalitat horària...”. No hi ha cap referència a la possible oferta de noves assignatures específiques. Poca fe en elles.
En la proposta de distribució d’horaris s'explica la diferència entre els diferents tipus d'assignatures però es quadra tot ell sense donar opció a introduir les assignatures de Lliure Configuració Autonòmica sobre les que diu que, en cas de decidir oferir-ne alguna més, és farà mitjançant una “ampliació d’horari lectiu”, o siga que les treu fora de l’horari escolar, com una activitat extraescolar més, encara que gratuïta.
En realitat nosaltres no demanem que es classifiquen les assignatures en primera, segona i tercera divisió, en absolut, sinó que hem fet vore contínuament la regressió al passat que significa aquesta classificació que contradiu les intel•ligències múltiples de Gardner acceptades totalment en el món de l’educació. Però sí que volem ressaltar que amb l’ordenació proposada no es desenvolupa adequadament un dels pilars de la LOMQE: l'existència de tres tipus de matèries i l'oferta opcional en dos d'aquests tipus.
L’aplicació de la nova llei pel PP valencià havia de constituir obligatòriament un nou atac a l’ensenyament en valencià, no ho dubtàvem, i ho ha projectat dividint l’assignatura de Coneixement del Medi en dues parts, Naturals i Socials i fent que només una d’elles s’hage de donar obligatòriament en Valencià, amb la qual cosa disminueixen les hores d'ensenyament en valencià. Mª José Català vol evitar que el “seu defecte” (parlar valencià) no siga adquirit també per l’alumnat.
Però si tot el que hem dit desvirtua la nova llei d’Educació, és el que la diputada Barrieras va explicar en un debat la gran motivaciçó de la llei: que ja tenia ganes tindre "una llei d’educació del PP”, el que la qualifica definitivament. Nosaltres demanem que la llei d’educació siga de totes i tots els valencians per a poder garantir la continuïtat en el temps; la millora del sistema educaitu ha de començar per una canvi bàsic en la redacció de la llei fonamental que constitueix el marc legal estatal en aquest servei: el consens que permeta que aquest marc perdure en el temps.
Per tant si en la seua elaboració no hi va haver cap intent de consens, tampoc en la seua aplicació l’hem trobat, ni en els horaris, ni en la renovació dels textes, ni en la definició del currículum, ni en res. No s’ha atés ni suggeriments dels sindicats ni del professorat ni del pares i mares d’alumnes i s’ha actuat amb prepotència i desdeny respecte a la comunitat educativa.
És per això que la coincidència de l’oposició de tota la comunitat educativa, unida a l’oposició de tots els partits polítics, a excepció del PP, i a les perspectives de canvi que s’albiren, som pessimistes en el que fa a l’aplicació de la LOMQE, sobre la que Compromís insisteix en la seua insubmissió.
El fracàs de la LOMQE s’evidencia des d’abans del seu inici.