Magdalena, Festa Plena

Comencen les festes de la Magdalena, festes de Castelló però que uneixen moltes persones de totes les comarques del País Valencià. Per això he pensat en donar a coneixer la motivació que vaig exposar en Les Corts al defendre la proposta de que les gaiates es tractaren amb un plànol d'igualtat amb les falles i les fogueres, almenys en el que fa a l'IVA suportat en la seua confecció. Sabem la dificultat que té aplicar aquesta mesura, però eixe és un altre tema. He d'agrair a Àlvar Monferrer i a Manolo Carceller les seues aportacions que em serviren per fer una exposició ben documentada.

La Comissió d’Educació i Cultura de Les Corts celebrada en data 12 de novembre passat va aprovar per unanimitat la Proposició No de Llei proposada pel grup Socialista sobre una fixació especial de l’IVA per al sector faller i foguerer, amb una esmena presentada pel Grup Popular, de manera que ni en la proposta inicial, ni en l’esmena , contaven les gaiates com a beneficiaries d’aquesta proposta.
Aquest oblit va ser fet constar per COMPROMÍS, per tal de que s’incloguera també en la proposta, encara que se’ns va explicar que no podia ser degut a que no es cremaven, cosa que les donava la característica d’efímers a falles i fogueres, a diferència de les gaiates, que no es cremen.

Ja en l’exposició de Compromís férem referència a que el fet de cremar-se o no, no hauria de ser diferencial per a excloure les gaiates dels beneficis que es reclamen per a les falles i fogueres.

Es clar que les gaiates no es cremen, perquè mai s’han volgut cremar; la millor definició de la gaita és la que ha donat Pasqual Felip poc després de 1945: “un esclat de llum, sense foc ni fum”. El monument de la gaiata ha de portar els trets que la identifica: el gaiato per a fer camí, el rotllo per recuperar l’esme i el fanal que il•lumina la senda de nit. Tots tres símbols van units i s’hi fan presents en el romiatge penitencial, amb alguna al•lusió a Maria Magdalena.

La gaiata és representativa de les festes de la Magdalena de Castelló, unes festes fundacionals, característica sense la qual no tindria sentit la celebració ni les gaiates que, en paraules de Bernat Artola són “orgull de genealogia “ i “el nostre millor pregó”.

La festa comença amb un romiatge penitencial que palesa la tradició i documenta la història de la ciutat, al que prenen sentit pairal el gaiato i el rotllo, a més del cant de la O vere Deus, que ens lliga a l’escola de Cant Pla de Notre-Dame de París del segle XII, clàssic en tots els antics romiatges valencians, perquè es cantava també a Elx, Alcoi i Cocentaina, Aiora i la ciutat de València, Sogorb, Les Useres, Catí, Morella i totes les rogatives penitencials de la nostra província moltes de les comarques ultra la ratlla d’Aragó i Catalunya.

En relació a les gaiates, el Pare Vela ens deixa constància ja en 1750 parlant de la processó de tornada “que va muy acompanyada de luces, que convierten la noche en claro dia”. També Carlos G. Espresati fa referència a “las luminarias individuales, transportadas por un hombre vestido a la antigua usanza huertana”. D’aquestes penjava un rogle de cintes, a la punta de les quals s'agafaven les famoses xiquetes del meneo, “niñas casi parvulitas, vestidas de blanco con huecas y rizadas faldas que revuelan al exagerar sus contornos mientras andan”. Aquestes xiquetes foren recreades com acompanyants de les gaiates monumentals en 1852, quan la processó commemorativa del sisè centenari de la fundació de la ciutat . Quatre anys més tard, un acord de l’Ajuntament situa estratègicament gaiates de vidres de colors i ciris verds en alguns llocs pels que passarà la romeria. Mundina, en 1873, les cita com una “piràmide que forma en su centro un templete donde està la Magdalena penitente, adornada con profusión de vasos y luces de colores, terminando en un cayado que simboliza lo mismo que las cañas”. Deu anys abans, el programa editat per l’Ajuntament parla de sis d’aquests monuments “de variadas formas y con profusión de luces y colores, que desfilan entre los diversos grupos de penitentes”. Cal citar també les monumentals amb disseny del pintor Castell en 1914: la de l’Ajuntament, la del Regiment Tetuan 14, la de la Cambra Agrícola i la del Gremi de Sant Isidre.

Per acabar, el 12 de desembre de 1944 s’editen les normes de les gaiates i destaca que “las gayatas serán armazones de líneas de luces, que tendrán la figura que les dé la fantasía del artista, sin sujeción a límite de altura ni de anchura”. El 10 de març següent s’estableix que “en ninguna forma, ni en el presente año ni en los venideros se desvirtúe el carácter simbólico de nuestras gayatas quemándolas”. Jaume Nos i Eduard Codina coincideixen en què la gaiata és llum i color, i no foc, de manera que cremar-les seria anar contra la tradició i la substanciació del monument en sí.

El que hem dit demostra que tant per l’antiquitat dels seus orígens com per la importància social, cultural i etnològica les gaiates són comparables, si més no, a les falles i fogueres, però si a aquestes se li ha reconegut la característica d’efímeres, també ho són les gaiates i ho demostrarem.

Si bé l’adjectiu efímer en quant al seu significat etimològic, seria aplicable a allò que té només un dia de duració, no és en aquest sentit en el que s’utilitza ja que no seria aplicable tampoc a les falles ni a les fogueres. Per tant és obvi que s’utilitza en el sentit més ample de passatger, fugaç, breu, momentani, temporal o transitori. Aleshores aquests adjectius qualifiquen també les gaiates, ja que no són monuments destinats a perdurar indefinidament, no són un monument estable que ha de situar-se en una plaça pública per a permanéixer de manera perdurable en ella. La gaiata acaba quan acaba la festa, acaba amb el Magdalena Vítol! que ens acomiada fins l’any proper. Es guarda i abans de la propera processó, es desfà o es refà, es canvia, modifica i renova parcialment o total. Els seus components es reutilitzan o es renoven, però no formen un tot permanent; no es pot concebre una gaiata que siga la mateixa un any darrere l’altre de manera indefinida. El concepte de temporalitat està present tant en les falles com en les fogueres com en les gaiates i en tots tres monuments s’uneix a un intent de superació permanent .

Per una altra part, i en la línia de considerar les gaiates també com a element classificable dins de la categoria d’art efímer, he de fer referència a l’escrit remés pel rectorat de la VIU fent-nos arribar el documental elaborat per aquesta universitat “en el qual els propis artistes en els tallers expliquen amb tot tipus de detall com es realitzen els esbossos i el treball tècnic per al seu muntatge demostrant-se el caràcter efímer del monument de la Gaiata”. Aquest documental està disponible en http://www.youtube.com/watch?v=li0RGPGwxfg i també en la webtv de la VIU.

BONES FESTES.

Hem de seguir pagant 10 milions d’euros pel tractament de residus?

A la consellera Bonig li he de dir que no acuse els demés i conteste en relació a les, almenys aparents, irregularitats i les demostrades i reconegudes deficiències que envolta el tractament dels residus de la zona nord de Castelló; els que es tracten a la planta de Cervera.
Ja en octubre de l’any passat li vaig preguntar el perquè de la ínfima quantitat de materials reciclats que apareixia en al memòria de 2012, de quasi 67.000 tones de materials se’n van reciclar 1.440 tones, poc més d’un 2 %.
La contestació ja va ser graciosa, després de recordar que només funciona des de 2012, reconeix que “els resultats no ha sigut els adients”, que estan fent un seguiment per corregir la situació i que de no corregir-se s’adoptarien “les mesures administratives que pertoquen”.
Aquesta contestació ja deixa entreveure que li dóna igual el que fagen, primer ho justifica dient que només funciona des de 2012, com volent dir que quan la planta siga més vella funcionarà millor que de nova, jo no ho entenc així; però el més gros es que reconeix que el funcionament no és correcte però per prendre mesures cal esperar un altre any, com si l’empresa que el gestiona no tinguera l’obligació de fer-ho bé des del primer dia.
Però si això no és prou ens trobem que, sempre basant-nos en el que diu la pròpia memòria de funcionament, han entrat 25.000 tones més de les que s’han tractat, i després d’haver-ho preguntat en el passat plenari seguim sense tenir cap explicació; si han entrat a la planta haurien de constar també en l’eixida, però no és així.
És recicla només el 2 per cent dels matèrials que entren i no es sap què ha passat amb 25 milions de quilos dels residus que han entrat, però ens hem d’esperar un any a vore si es millora sense prendre cap mesura.
Pel contrari els contribuents hem pagat 10 milions pel funcionament de la planta de Cervera i no se’ns ha perdonat cap percentatge, ben bé que ho sabem.
Per una altra part tampoc ha tingut contestació per part de la consellera el fet de que funcionara un planta de transferència de manera il•legal i amb un contracte del propi consorci, li vaig recordar que paguem, fins i tot, l’amortització de la inversió sense que s’haja fet al cent per cent, però pagar si que paguem el cent per cent, possiblement més encara.
La veritat és que després de coneixer l'anomenat cas EMARSA, en la gestió de les depuradores no m'agrada el que està passant amb el tractament de residus; massa opacitat en els contestacions.

Una altra interpretació de la disposció addicional 38ª de la LOMQE

No sóc jo qui vol que s'implante la LOMQE, una llei que, com he dit em molts llocs on he estat fent xerrades al respecte, és tan immunda que cal purificar-la i això es fa tirant-la al foc.

Però és veritat que si el PP la vol caldrà aprofitar els resquicis que deixa oberts.

El fet de que 71 famílies del CEIP Pare Català han estat obligades a rebre ensenyament en castellà per la supressió de les línies en valencià degut a que unes poques persones volen fer-ho en castellà m'ha fet recuperar els argument utilitzats. Pot una família que vol que el seus fills estudien en valencià demanar que se li aplique la Disposició addicional 38ª? la que diu que els pares o tutors legals tindran dret al fet que els seus fills o pupils reben ensenyament en castellà, dins del marc de la programació educativa. Si la programació anual de l'Administració educativa competent no garanteix oferta docent raonable sostinguda amb fons públics en la qual el castellà siga utilitzat com a llengua vehicular, el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, prèvia comprovació d'aquesta situació, assumirà íntegrament, per compte de l'Administració educativa corresponent, les despeses efectives d'escolarització d'aquests alumnes en centres privats en els quals existisca aquesta oferta amb les condicions i el procediment que es determine reglamentàriament, despeses que repercutirà a aquesta Administració educativa

L'article 3 de la Constitució Espanyola de 27 de desembre de 1978, després de proclamar en el número 1 que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la, disposa en el número 2 que les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts i afegeix en el número 3 que la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que sera objecte d'especial respecte i protecció.

La Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. També diu que L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament del, i en, idioma valencià. Establint també que ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.

La Llei Orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa contempla en la disposició addicional trenta-vuitena. Llengua castellana, llengües cooficials i llengües que gaudeixin de protecció legal el següent:

1. Les Administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre els ensenyaments en castellà, llengua oficial de l'Estat, i en les altres llengües cooficials als seus respectius territoris. El castellà és llengua vehicular de l'ensenyament en tot l'Estat i les llengües cooficials ho són també en les respectives Comunitats Autònomes, d'acord amb els seus Estatuts i normativa aplicable.
2. En finalitzar l'educació bàsica, tots els alumnes hauran de comprendre i expressar-se, de forma oral i per escrit, en la llengua castellana i, si escau, en la llengua cooficial corresponent.
3. Les Administracions educatives adoptaran les mesures oportunes a fi que la utilització en l'ensenyament de la llengua castellana o de les llengües cooficials no siga font de discriminació en l'exercici del dret a l'educació.
...
..., l'Administració educativa haurà de garantir una oferta docent sostinguda amb fons públics en la qual el castellà sigui utilitzat com a llengua vehicular en una proporció raonable.
Els pares, mares o tutors legals tindran dret al fet que els seus fills o pupils reben ensenyament en castellà, dins del marc de la programació educativa. Si la programació anual de l'Administració educativa competent no garantís oferta docent raonable sostinguda amb fons públics en la qual el castellà siga utilitzat com a llengua vehicular, el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, prèvia comprovació d'aquesta situació, assumirà íntegrament, per compte de l'Administració educativa corresponent, les despeses efectives d'escolarització d'aquests alumnes en centres privats en els quals existisca aquesta oferta amb les condicions i el procediment que es determine reglamentàriament, despeses que repercutirà a aquesta Administració educativa.
Donat que les escoles públiques i els instituts públics valencians no disposen d’una oferta suficient per a donar cabuda a tota la demanda d’escolarització en valencià, existent nombrós alumnat que volent ser escolaritzat en un centre públic valencià per a rebre l’ensenyament en la seua llengua no té plaça, tal com demostra la petició d’una família de Xirivella que ha sol•licitat al ministre d'Educació que sufrague les despeses que li ha ocasionat l'escolarització en valencià de la seua filla en un col•legi concertat, davant la manca d'oferta pública a la seua localitat, o el que està passant al Pare Català de València.

Donat que les disposicions legals citades amb anterioritat estableixen:

• El dret dels alumnes a rebre els ensenyaments en castellà, llengua oficial de l'Estat, i en les altres llengües cooficials als seus respectius territoris.

• Que l’ensenyament en una o altra de les llengües no siga font de discriminació en l'exercici del dret a l'educació.

• El dret a que l’alumnat reba ensenyament en castellà dins del marc de la programació educativa i en cas contrari el Ministeri d’Educació assumirà, les despeses efectives d'escolarització d'aquests alumnes en centres privats

Considerant que, encara que la LOMQE no expresse explícitament l’obligació d’assumir les despeses d’escolarització en el cas invers, o siga, en el cas de que la família sol•licite ensenyament en valencià i no puga aconseguir plaça per la falta d’oferta al respecte, el no considerar-ho atemptaria contra la cooficialitat de les llengües i constituiria una discriminació que, entenem, està prohibida tant per la Constitució Espanyola com per l’Estatut d’Autonomia

És per això que considerem que cada família valenciana que vullga matricular els seus fills i filles en valencià i no dispose de plaça podria esgrimir el dret a que se li proporcionara una plaça en un centre que dispose d'oferta i que les despeses suplementàries haurien de ser assumides integrament pel ministeri en els mateixos termes que consten a la disposició addicional trenta-vuitena de la LOMQE