Res ha canviat, Don Benito

"Los dos partidos que se han concordado para turnarse pacíficamente en el poder, son dos manadas de hombres que no aspiran más que a pastar en el presupuesto.” Benito Pérez Galdós, 1912.

La presència i declaracions altisonants de destacats membres del PSOE i del PP ahir en la manifestació en defensa de les Columbretes o en contra de les prospeccions petrolíferes, em va omplir de sentiments diversos i diametralment oposats entre sí.
Per una part tenia la satisfacció de que tots els partits estiguérem oposant-nos públicament a un projecte que és un atemptat mediambiental de primer ordre, que afectarà la reserva del Parc Natural de les Columbretes, però que, a més, tindrà altres efectes econòmics com el d’afectar la pesca, fet pel qual les confraries de pescadors s’han mobilitzat per situar-se contra aquest projecte, o el de xocar de front contra un país que vol ser una destinació turística de primer ordre.
Per una altra part em preguntava què estaven fent allí, tant el PSOE com el PP, participant en la manifestació; el PSOE perquè el projecte es va iniciar amb el govern de Zapatero, moment en el que el PP va esclatar amb tota la duresa possible en un discurs altament conservacionista (que no conservador) i el PP perquè aprofitant que li pot donar la culpa als socialistes, per allò de que no poden trencar un procediment que ja està en marxa, i amagant el seu propi interès en que vaja endavant, no està fent absolutament res per aturar aquestes prospeccions.
No vull ni dec posar en dubte la sinceritat de les persones que assistien a la manifestació, ni del posicionament personal dels alcaldes presents en la mateixa, però el problema no és el que ells pensen sinó el que fan els seus partits i he trobat a faltar l’autocrítica necessària per a demostrar que no estan fent simplement una presa de postura necessària per no dir a la seua ciutadania (el seu electorat) que ells es sotmeten als criteris del partit encara que siguen contraris a la conveniència de la pròpia societat.
És per això que els hem d’exigir que vagen un poc més enllà, que no es prou que s’hagen comprat i estrenat una flamant caçadora tipus “manifestació” per a eixir en la foto; tant l’Alcalde de Castelló, el de Peníscola, o els càrrecs del PP que allí estaven, com també Colomer i els altres representant del PSOE presents, estan obligats a fer alguna cosa més que manifestar-se i posar-se darrera d’una pancarta (recorden quantes vegades ens han dit de manera maliciosa que Compromís som els de la pancarta?) Demanem que expressen clarament què pensen fer quan els diguen, com ens temem que va a passar, que no es pot fer res. Van a deixar el partit o l’estratègia serà la de donar´se la culpa mútuament els uns als altres tal com ja ens tenen acostumats? Van a donar tota una sèrie d’explicacions que no aconseguiran canviar cap dels efectes nocius de les prospeccions petrolíferes? Va a explicar-nos els beneficis que ens portarà el possible xapapote?

Si tota la seua força està en prendre acords en els plenaris dels ajuntament o declaracions institucionals en Les Corts però no prendre la decisió en el Consell de Ministres del Gobierno de España, que és on està la decisió i la competència, tindrem que recordar les paraules de Benito Pérez Galdós, escrites fa més de cent anys, i concloure que tot segueix igual.

EL FRACÀS DELS MUSEUS VALENCIANS

Avui penge un article que no he escrit jo, és un bon amic, Ismael Navarro Puchau, estudiant d'Història de l'Art i estudiós preocupat pel patrimoni cultural i per tot el món de l'art m'ha enviat i demanat que el penge. Li he recomanat que cree el seu blog, però com encara no el té li'l publique ací:

Si bé, per tots es sabut, que la tasca dels museus, a banda de difondre la seua exposició i fer assolir la pedagogia lligada a les obres d’aquesta, és a més, preservar-la, conservarla i investigar sobre ella, trobem una gran confrontació amb el que s’han convertit hui dia aquests temples de l’art.

En un sistema capitalista com en el que vivim, es sol dir que qualsevol cosa es transforma en mercaderia, evidentment si amb ella es pot treure rèdit econòmic, i poques coses hi han amb les que no es poden treure diners, si hem aplegat a un punt en el que la societat trafica fins i tot amb la seua salut. Tornant al món de l’art, un dels més cotitzats en borsa, aquest no es salva ni de lluny, d’aquesta màxima del capitalisme, de fet, el bon o deficient funcionament de qualsevol museu es mesura amb la quantitat de visitants que passen per les seues sales i recorren les seues diferents exposicions, deixant aquest segon punt en un darrer lloc respecte al primer, evidentment, als museus privats, més que fer pedagogia, els interessa fer caixa.

En quant als museus considerats públics, que contaven fins fa poc amb suculentes contribucions des de l’administració pública, per al manteniment i l’adquisició de noves obres en favor de la institució, amb el nou context “d’austeritat” econòmica s’han devaluat ràpidament cap a un estat de quasi runa. Tanmateix, però, aquesta situació no ve d’ara, i menys en un context museològic al País Valencià, un context que porta degradant-se durant més de vint anys.

Tots coneixem la situació actual de museus tant importants com el Prado, que no reflecteix ni fa presagiar res bo per als museus a nivell autonòmic i no tant consolidats en la mentalitat d’un públic estàndard i no especialitzat en l’art. Així si agafem qualsevol museu valencià, el barregem amb el context socio-polític i li afegim una mica de poca vergonya (recordem el cas de les obres propietat de l’Ajuntament de Madrid), la desfeta està servida.

Evidentment s’han de tenir en compte les retallades que està patint la partida pressupostària de Cultura en general, a nivell de l’Estat Espanyol, però el País Valencià sempre ha estat una dimensió a banda en la majoria dels contexts, i en aquest no és diferent. Des de l’entrada al govern dels Populars els museus valencians no han deixat de empomar una darrere de l’altra, retallades pressupostaries, pèrdues de subvencions per la deixadesa de la classe política, desaparicions d’obres d’art, mentides en referència a futures remodelacions i restauracions de les seus que alberguen aquestes joies culturals i fins i tot fotografies vergonyoses de Molt Honorables inaugurant espais als museus on, ni tant sols havien finalitzat les obres, amb l’únic objectiu de continuar emprant una més que amortitzada política d’aparador (vegeu www.catalatravatelaclava.com).

La mancança del sentiment d’una cultura pròpia ha propiciat que col·leccions com les dels retaules del gòtic valencià, l’etapa coneguda com a Segle d’Or de l’antic Regne de València, siguin a penes visitades per la societat civil, deixant a banda als especialistes i als estudiants d’Història de l’Art de la Universitat de València, que són qui manté amb vida aquestes institucions.

Tampoc ajuda a la difusió i acceptació de les institucions del món de l’art, que museus com el MuVIM s’utilitzen com a lògies del poder polític i la partitocràcia, creient-se ens supracelests amb la capacitat i la legitimitat per a avalar certes exposicions i censurar d’altres. Un cas com aquest podríem extrapolar-lo a la RTVV, i la seua fi no deixa gens tranquils a qui veu en els museus un eix axial de la cultura per a la societat. Si la pregunta és Per què han fracassat els museus valencians? la resposta és ben senzilla, la falta de voluntat per a culturitzar al poble valencià en la seues arrels històriques, que evidentment no convenen a segons quines ideologies, l’abandonament a la seua sort d’aquestes institucions, amb l’únic objectiu de degradar-les i finalment liquidar-les, probablement per l’oposició dels que hi treballen front a les mesures austericides del Consell, i per què no dir-ho?, també la greu falta d’interès de la pròpia societat valenciana per amb el seu art, serien una bona resposta. Com deia un docent de la Facultat de Geografia i Història; que aquells que han deixat en la més absoluta misèria aquestes institucions porten vint anys fent i desfent a voluntat, és un bon pulsòmetre per a entendre la situació actual i la preocupació de la societat amb aquests temes.

L’obsessió per treure benefici d’absolutament tot, ha fet que els museus públics siguin un objectiu clar de l’administració pública actual, probablement si el Museu de Belles Arts Sant Pius V tingués uns ingressos exuberants, el Consell seria el primer en donar-li bombo a les arrels històriques valencianes i a la cultura en general, mitjançant la pedagogia. Però d’això, de forment ni un gra.

I és que com ja deia el savi fa alguns segles; “Agafa un entès en el món de l’art, instrueix-lo en política i podràs tenir al millor dels governants, agafa a un entès en política i dona-li poder sobre l’art i tindràs al pitjor dels tirans.

Fabra vs. Fabra

Després de les intromissions del nostre benvolgut President Alberto Fabra en la ciència, volent ser ell qui ens impose no només el nom de la nostra llengua sinó també l’abast de la mateixa, i en previsió de que vullga ser ell també qui ens dicte la nova gramàtica fabriana, per tal d’evitar confusions entre Fabra, el reconegut gramàtic (Pompeu), i l’altre, el president de la “Comunidad Valenciana” (sic, dit en castellà), m’he proposat fer-ne una comparació entre els dos personatges i, vist el divorci evident entre els dos, he pensat  emular en el títol la coneguda pel·lícula protagonitzada per Dustin Hoffman i Meryl Streep.

Pompeu Fabra va néixer l'any 1868, va viure el final del segle XIX un segle convuls políticament en el que es va declarar la primera república ( son pare, republicà, va ser alcalde de la vila de Gràcia) i va viure el desastre del 98, en el que Espanya va vore com perdia les darreres colònies i es quedava ja a la cua del món superada per potències naixents com els EEUU.

L’altre, Alberto, és nascut l’any 64, en la dècada dels seixanta, quan el règim franquista obre les fronteres, quan algunes persones ja poden comprar el Seat 600; en altres paraules, quan allò que anomenen l’època de la fam ja havia acabat. Entra de president en una època també difícil, en plena crisi i, pel que sembla, quan deixe la presidència el País encara estarà pitjor que quan va començar.

Pompeu va estudiar enginyeria industrial .

Alberto és arquitecte tècnic.

Pompeu va manifestar una gran motivació personal per la filologia de manera autodidacta, va publicar el “Ensayo de gramática de catalán moderno”, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Junt amb Joaquim Casas Carbó , cosí del pintor Ramon Casas, Fabra emprengué la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç; aquestes campanyes foren els primers intents científics de sistematització de la llengua.

D’Alberto no es coneixen aficions gramaticals, lingüístiques ni literàries, però va ser l’hereu designat pel seu “padrino”, el tercer Fabra en discòrdia, Carlos, per a succeir en l’Alcaldia de Castelló a José Luís Gimeno, qui va presidir la “Associación para la defensa de la enseñanza del valenciano” o alguna cosa pareguda que s’oposava a l’ensenyament del valencià en els centres educatius.

Pompeu: El seu prestigi intel·lectual va ser tal que Prat de la Riba el va cridar per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Va fundar la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una “Gramática de la lengua catalana”, encara en castellà; un any després donava a conèixer les “Normes ortogràfiques”, una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans,

Alberto: el seu prestigi intel·lectual l’ha portat a que popularment se’l conega com “el moniato” i el seu pes polític ha fet que s’encunye l’expressió “no pintes Fabra”. En l’actualitat, desbordat pels esdeveniment i les enquestes, que avancen l’enfonsament  electoral del PP, intenta reobrir la guerra de la llengua imposant la seua majoria i amb la col·laboració del Consell Jurídic Consultiu  -on hi ha gent tant honrada i imparcial com Francisco Camps- per tal d’amagar les seues limitacions polítiques i personals.

Pompeu:  el 1932 va accedir directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història.

Alberto: No crec que ningú el premie amb una càtedra. En tot cas es recordarà per haver tancat totes les emissions, tant de televisió com de ràdio, de les emissores que ho feien en valencià, tant amb accent del sud com amb accent del nord.

Pompeu: l’any 1939, cinc dies després que entraren les tropes de Franco a Barcelona se’n va anar a França.

Alberto: quin mal ens han fet els francesos per desitjar-los una cosa així.

Pompeu: la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, publicaren conjuntament les seues Obres completes: nou volums que recullen des de la bibliografia essencial fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. En són un exemple els apunts presos per alguns dels seus alumnes en conferències i cursos, que revelen continguts que no apareixen en les obres del lingüista, o bé idees gramaticals en estat embrionari que posteriorment van ser exposades en obres seves.

Alberto: no conec, ni tinc ganes de conèixer, cap obra seua.

Podria seguir, però crec que no cal, les diferències són manifestes. Per acabar recordaré la pel·lícula que m’ha inspirat el títol i que també expressa la tragèdia que el fill viu degut a una separació traumàtica dels pares, eixa tragèdia, el trencament de tota la família valenciana serà l’herència que ens deixarà Alberto, el “ciudadano Alberto”, eixa persona que amagava el seu cognom per tal de que no el relacionaren amb Carlos, i a qui li demanaria que el seguirà amagant per tal de que ningú el relacione amb Pompeu, encara que crec que ningú s’atrevirà.